No sé si us passa a vegades de tenir aquella necessitat de sortir, de
deixar-ho tot
enrere i recomençar una nova vida a qualsevol lloc. últimament em crida l'atenció la illa de
Sajalín i les illes de
Salavkí.
Evidenment, gratament influenciat pels escriptors
Solzenitsin i
Txéjov. Uns i altres, per motius diferents ens expliquen la vida a aquestes illes llunyanes on la vida sembla que s'aturi, que no
avanç o
ho-faci si més no a un altre ritme, al seu ritme, al ritme del
rigorós clima, com un home de neu o de gel que camina per la infinita estepa
russa. Ambdues illes tenen una gran significació pels russos, no només per la seva
quilomètrica llunyania
sinó
per la seva també llunyania mental. Anar allí és com anar a un altre
món, a una naturalesa desconeguda o al mateix infern per uns altres. Amb
temperatures absolutament extremes les dues zones ,tant allunyades,
competeixen en extrems. El gel i la neu regnen sense
estorp
deixant pas a l'estiu durant dos mesos i mig. A finals d'agost la gent
ja es passeja amb jerseis i els primers flocs de neus cobreixen les
taulades. Ambdues zones foren colonitzades per ubicar presoners
considerats perillosos, molts d'ells polítics, i a vegades també les
seves
famílies. Alguns monestirs foren construïts també, sobretot a
Solovkí, on nombrosos monjos passaven gran part de l'any aïllats del món,
volguessin o no pel mar gelat, fent impossible el contacte amb el continent.
Txéjov escriví sobre
Sajalinsk
l'any 1890 fent un estudi científic i etnogràfic de la illa, tres
mesos d'estudi, classificació de la comunitat, els seus costums, de
què
vivien i com vivien, arribant a la conclusió terrible de que: "el món
és meravellós, i la única cosa que no funciona en ella són els humans".
Veié tortures, presos fent de servents, en una
època en la qual era del tot
il·legal per llei,
famílies vivint sota cases de fusta mal construïdes, de fusta podrida, que s'alimentaven de naps i poca cosa més. La impressió que en
tragué
en només tres mesos en fou horrible. El llibre provocà indignació i
rubor a la comunitat de San Petersburg i poc desprès el govern adoptà
mesures per millor la seva situació, tant dels presoners, com de les
famílies
i dels homes lliures, la majoria funcionaris. Han passat més de cent
anys i les coses han millorat molt. Prop de mig milió de persones viuen a
Sajalín i ja sigui per casualitat o no, el petroli s'extreu prop de
L'illa i es carrega als seus ports, les condicions han millorat i les persones poden gaudir de certa
tranquil·litat.
Però hi ha una cosa que no ha canviat gens, el fred continua congelant
les collites i la gent continua abrigant-se d'allò més. Es poden
arribar als 30 o 40 graus sota zero. No em vull ni imaginar els primers
pobladors de la illa, vivint dins de cases mal construïdes a 30 sota zero menjant naps o cols tot l'any. Ara com a mínim poden
utilitzar les calefaccions de ferro colat de l'època comunista, els menys afortunats, o els
calenta-dors de gas els més rics.
La descripció de
Solovkí, al Nord rus, al mar blanc, és també com la de
Sajalink selectiva i coneguda per l'autor.
Solzenitsin.
Les illes foren ocupades per molt temps pels sacerdots ortodoxes on hi
construïren grans monestirs, de bonics colors, adornats per la
misteriosa naturalesa d'arbres i aigües transparents del mar. Els
monestirs foren ampliats i enriquits amb el temps i com una maledicció,
en un petit període de temps
foren transformats en terribles presons
des de principis de la revolució. Corria l'any 1918. Els presoners
tallaven els arbres i els pocs guàrdies es menjaven les racions dels
presoners. Llavors es trobà per un temps minerals i també es dedicaren a
l'extracció. La majoria dels presoners eren
intel·lectuals,
homes de lletres i ciències. Perillosos per la revolució. Pensar
sempre ha estat perillós. Una revolució que portà a una segona guerra
mundial i a una repressió interna més profunda de gent durant els 30 i
els 40, provocant al final uns 27 milions de morts entre la guerra
y presoners.
Solovkí
fou abandonat a finals dels 30, ja no hi quedaven arbres i les mines
no donaven per a res i ni tan sols els guàrdies que n'extreien
beneficis a
través
dels esforços dels presoners s'hi volien estar. Durant un temps les
coses tornaren a la normalitat. El mar continuà gelant-se i
desgelant-se, la neu queia, s'acumulava, es fonia, les flors es glaçaven
i
reneixen, el mar remodelava la costa de les illes,
arrodonint-les. Els monestirs-presons,
encara-amb
les marques de les tortures a les parets, amb ditades de sang,
lliteres destrossades, roba bruta, quedaren buits, deixant que l'aire
es
convertits en el seu senyor silenciós, deixant escapar els crits
dels presoners d'abans. Els sacerdots i alguns pobladors retornaren durant els anys 40 i mica en mica la normalitat
monasterial
es recuperà, es netejaren les parets de color blanc, es taparen els
horrors d'abans, les icones començaren a observar de nou els feligresos i
s'establiren línies de transport entre el continent i els habitants de
Solovkí. Les illes començaren a rebre turistes a finals dels 90, potser abans, i
L'església obrí el museu, prohibí l'entrada en algunes zones a les dones,
pulcritud monacal, i començaren les lluites entre els monjos i el govern per fer-se seu el museu
d'història de la illa. Ningú recorda el passat. Les
esglésies es reconstrueixen de nou ràpidament gràcies a l'ajut dels
devots
i els monjos. Els temps canvien. Abans aquí t'executaven si cridaves
en contra de la creença roja de Marx i el seu representant
Stalin,
ara només no et deixen entrar en alguns llocs, no et donen el bitllet.
Els temps canvien però el seu clima no. El fred continua arrodonint
les pedres i cobrint-les durant major part de l'any.
I la màgia
d'aquestes illes no canvia, passi el temps que passi. Des de la
llunyania del mar de Japó o des del llunyà Mar Blanc ens continuen
cridant. Ens continuen fascinant.
Важную роль в праздновании играет сардана - национальный танец Каталонии.
