Sajalín i altres

No sé si us passa a vegades de tenir aquella necessitat de sortir, de 

deixar-ho tot enrere i recomençar una nova vida a qualsevol lloc. últimament em crida l'atenció la illa de Sajalín i les illes de Salavkí. Evidenment, gratament influenciat pels escriptors Solzenitsin i Txéjov. Uns i altres, per motius diferents ens expliquen la vida a aquestes illes llunyanes on la vida sembla que s'aturi, que no avanç o ho-faci si més no a un altre ritme, al seu ritme, al ritme del rigorós clima, com un home de neu o de gel que camina per la infinita estepa russa. Ambdues illes tenen una gran significació pels russos, no només per la seva quilomètrica llunyania sinó per la seva també llunyania mental. Anar allí és com anar a un altre món, a una naturalesa desconeguda o al mateix infern per uns altres. Amb temperatures absolutament extremes les dues zones ,tant allunyades, competeixen en extrems. El gel i la neu regnen sense estorp deixant pas a l'estiu durant dos mesos i mig. A finals d'agost la gent ja es passeja amb jerseis i els primers flocs de neus cobreixen les taulades. Ambdues zones foren colonitzades per ubicar presoners considerats perillosos, molts d'ells polítics, i a vegades també les seves famílies. Alguns monestirs foren construïts també, sobretot a Solovkí, on nombrosos monjos passaven gran part de l'any aïllats del món, volguessin o no pel mar gelat, fent impossible el contacte amb el continent.
Txéjov escriví sobre Sajalinsk l'any 1890 fent un estudi científic i etnogràfic de la illa, tres mesos d'estudi, classificació de la comunitat, els seus costums, de què vivien i com vivien, arribant a la conclusió terrible de que: "el món és meravellós, i la única cosa que no funciona en ella són els humans". Veié tortures, presos fent de servents, en una època en la qual era del tot il·legal per llei, famílies vivint sota cases de fusta mal construïdes, de fusta podrida, que s'alimentaven de naps i poca cosa més. La impressió que en tragué en només tres mesos en fou horrible. El llibre provocà indignació i rubor a la comunitat de San Petersburg i poc desprès el govern adoptà mesures per millor la seva situació, tant dels presoners, com de les famílies i dels homes lliures, la majoria funcionaris. Han passat més de cent anys i les coses han millorat molt. Prop de mig milió de persones viuen a Sajalín i ja sigui per casualitat o no, el petroli s'extreu prop de L'illa i es carrega als seus ports, les condicions han millorat i les persones poden gaudir de certa tranquil·litat. Però hi ha una cosa que no ha canviat gens, el fred continua congelant les collites i la gent continua abrigant-se d'allò més. Es poden arribar als 30 o 40 graus sota zero. No em vull ni imaginar els primers pobladors de la illa, vivint dins de cases mal construïdes a 30 sota zero menjant naps o cols tot l'any. Ara com a mínim poden utilitzar les calefaccions de ferro colat de l'època comunista, els menys afortunats, o els calenta-dors de gas els més rics.
La descripció de Solovkí, al Nord rus, al mar blanc, és també com la de Sajalink selectiva i coneguda per l'autor. Solzenitsin. Les illes foren ocupades per molt temps pels sacerdots ortodoxes on hi construïren grans monestirs, de bonics colors, adornats per la misteriosa naturalesa d'arbres i aigües transparents del mar. Els monestirs foren ampliats i enriquits amb el temps i com una maledicció, en un petit període de temps foren transformats en terribles presons des de principis de la revolució. Corria l'any 1918. Els presoners tallaven els arbres i els pocs guàrdies es menjaven les racions dels presoners. Llavors es trobà per un temps minerals i també es dedicaren a l'extracció. La majoria dels presoners eren intel·lectuals, homes de lletres i ciències. Perillosos per la revolució. Pensar sempre ha estat perillós. Una revolució que portà a una segona guerra mundial i a una repressió interna més profunda de gent durant els 30 i els 40, provocant al final uns 27 milions de morts entre la guerra y presoners. Solovkí fou abandonat a finals dels 30, ja no hi quedaven arbres i les mines no donaven per a res i ni tan sols els guàrdies que n'extreien beneficis a través dels esforços dels presoners s'hi volien estar. Durant un temps les coses tornaren a la normalitat. El mar continuà gelant-se i desgelant-se, la neu queia, s'acumulava, es fonia, les flors es glaçaven i reneixen, el mar remodelava la costa de les illes, arrodonint-les. Els monestirs-presons, encara-amb les marques de les tortures a les parets, amb ditades de sang, lliteres destrossades, roba bruta, quedaren buits, deixant que l'aire es convertits en el seu senyor silenciós, deixant escapar els crits dels presoners d'abans. Els sacerdots i alguns pobladors retornaren durant els anys 40 i mica en mica la normalitat monasterial es recuperà, es netejaren les parets de color blanc, es taparen els horrors d'abans, les icones començaren a observar de nou els feligresos i s'establiren línies de transport entre el continent i els habitants de Solovkí. Les illes començaren a rebre turistes a finals dels 90, potser abans, i L'església obrí el museu, prohibí l'entrada en algunes zones a les dones, pulcritud monacal, i començaren les lluites entre els monjos i el govern per fer-se seu el museu d'història de la illa. Ningú recorda el passat. Les esglésies es reconstrueixen de nou ràpidament gràcies a l'ajut dels devots i els monjos. Els temps canvien. Abans aquí t'executaven si cridaves en contra de la creença roja de Marx i el seu representant Stalin, ara només no et deixen entrar en alguns llocs, no et donen el bitllet. Els temps canvien però el seu clima no. El fred continua arrodonint les pedres i cobrint-les durant major part de l'any.
I la màgia d'aquestes illes no canvia, passi el temps que passi. Des de la llunyania del mar de Japó o des del llunyà Mar Blanc ens continuen cridant. Ens continuen fascinant.