dilluns, 27 de desembre del 2010

L'autoritat moral de Tolstói


Cent anys després de la seva mort, l'autoritat moral de Lev Tolstói creix. L'escriptor rus fou un precursor en la lluita contra la falta de fe i de valors.


La no violència


Quan Gandhi inicià la lluita per la independència de la Índia i la basà en la no vilència, escollí la via de . I Churchill i Mountbatten- els seus adversaris polítics- es donaren comte aviat de que estaven perduts davant d'aquell profeta que bestia com un pària però que sabia ocupar les alçades de la cuitadella... I així va passar que els propis britànics foren conquerits per l'autoritat moral de Gandhi. Gandhi es cartejava sovint amb el mestre Tolstói i que encara es poden veure a la biblioteca de Iásnaia Poliana.

Tolstói fou un porecursor d'aquesta lluita moral quan es rebelà contra la fredor racionalista i tibiesa del relativisme modern. Tenim que respondre amb el nostre cor i la nostre fe, i aquest és un repte que es planteja clarament als joves.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Els millors llibres del 2010: I en Català també


Aquesta llista ha estat elaborada per la revista de crítica litarària Time Out: Entre els llibres seleccionats n'hi ha dos de russos que ara ja podem gaudir en Català. Són els següents:

1. Massa felicitat (Club Editor), d’Alice Munro: Una timonera de les lletres. Així és l’escriptora canadenca Alice Munro –mar i barca alhora–, i així ho demostra, un altre cop, en el seu darrer recull de contes, Massa felicitat, que enllesteix quan és a punt de fer vuitanta anys i després d’haver anunciat la seva retirada literària.

2. Una història avorrida (Minúscula), d'Anton Txèkhov: D’avorrida, no ho és gens, Una història avorrida d’Anton Txèkhov (1860-1904). En els sis capítols hi ha monòleg, flux de consciència mig inconscient d’un narrador que parla d’ell mateix transformant-se en personatge.

3. La maleta (LaBreu edicions), de Serguei Doblàtov: Un dia, uns treballadors d’una fàbrica de joguines de Leningrad van tenir una pensada. Van cavar un petit túnel. A continuació, van agafar óssos, tancs i excavadores de joguina, els van donar corda, i els van posar a la boca del túnel perquè ells tots sols s’escapessin.

4. La mort de l'adversari (Minúscula), de Hans Keilson: Us heu parat mai a pensar si la vostra vida es podria definir a partir de l’odi que sentiu per algú? No us heu trobat mai amb persones que, en començar una conversa, es mostren amables, però que, en acabar-la, ja són estranyes o, fins i tot, odioses? Creieu que se supera mai, una pèrdua?

5. Alfabets (Edicions de 1984 / Anagrama), de Claudio Magris: Si hi ha algú que només amb un parell de paràgrafs sobre Schlegel, Turguèniev o Hoffmann aconsegueix que sortim corrents cap a la llibreria en busca d’exemplars, aquest és Claudio Magris (Trieste, 1939).

6. L'horitzó (Proa), de Patrick Modiano: Hi ha un bon grapat de coses que m’agraden d’aquest 2010. I a les llibreries s’hi poden trobar novetats d’escriptors francesos: Michon, Echenoz i Modiano, un autor de cognom italià i estil impecable que aposta per explicar històries que, en comptes d’inflar-se amb escenes, personatges i endergues, es mantenen fidels a l’essència de la narració. I aquesta essència no és una altra que la manera com ens afecta el pas del temps.

7. Els onze (Club Editor), de Pierre Michon: Els crítics literaris solvents coincideixen a situar Pierre Michon entre l’exclusiu grup dels clàssics vius. Si a aquesta dada hi afegim que l’autor ha treballat durant disset anys en Els onze, podem concloure que l’acurada traducció de David Ilig és –repic de tambors– un dels esdeveniments d’aquesta rentrée.

8. El mar de la tranquil·litat (Proa), de David Castillo: La Barcelona de Castillo és la del darrere, la que s’amaga a les visites, la que s’intenta dissimular sota la catifa, la que ja va trepitjar Juan Marsé i de la qual ell, convertit en hereu espavilat, torna a fer-ne literatura que enganxa.

9. El dia del juidici (Anagrama), de Salvatore Satta: Sempre s’ha dit que ningú no mor plenament del tot mentre és recordat. I certament aquesta afirmació es podria aplicar a tots els personatges que apareixen a El día del juicio, gran novel·la pòstuma de l’escriptor i jurista Salvatore Satta.

10. Tot el que tinc ho duc al damunt (Bromera), de Herta Müller: Planta creu i planta cara. Això és el que fa, precisament, Herta Müller (Nitzkydorf, 1953) en la darrera gran novel·la, que és un deu sobre deu. Planta creu als romanesos d’origen alemany que, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, foren deportats en camps de concentració soviètics, i planta cara al silenci que l’autora va viure de molt a prop perquè la seva mare ho va patir en pròpia pell i li costava molt de parlar-ne.

11. Una història d'amor i censura a l'Iran (Proa), de Shahriar Mandanipour: D’entrada dir que Una història d’amor i censura a l’Iran és un joc literari magnífic, una manera original, trencadora i fascinant d’afrontar una narració d’amor que, de fet, és molt més que una simple narració d’amor.

12. Temps d'estiu (Edicions 62), de J. M. Coetzee: J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) és un d’aquells autors que, per a delícia dels seus escassos lectors incondicionals, sap com complicar les coses.

13. Tres dones fortes (Quaderns Crema), de Marie Ndiaye: Norah, Fanta i Khady. Vet aquí tres noms que us quedaran gravats al cervell, o al cor, després de llegir Marie Ndiaye, darrer premi Goncourt. Són tres històries –lligades per un fil molt subtil– sobre tres dones amb pares, marits o germans cruels, absents o traïdors.

14. La princesa de gel (Amsterdam), de Camilla Läckberg: Camilla Läckberg es va convertir en tota una sorpresa internacional amb Les filles del fred, la seva tercera novel·la. Ara Llibres, atenta al fenomen, s’ha apressat a omplir els buits i acaba d’editar en català el debut literari de l’autora sueca, La princesa de gel.

15. Res a témer (Angle Editorial), de Julian Barnes: Si entreu en una llibreria –una llibreria com Déu mana, no un hipermercat de fastbooks– i pronuncieu, en veu alta i to lleugerament desafiant, el nom de Julian Barnes, és altament probable que alguna de les criatures que estiguin considerant una solapa –de les poesies completes de Villon, per exemple– us dirigeixi una mirada inquisitiva i, si no aneu vestits com un enquestador, mogui significativament, discreta, el dit petit.

Aquests són els 15 llibres que tenen cinc estrelles. A fora, cal destacar la llista de The New York Times, i la de The Guardian. A totes dues triomfa Jonathan Franzen i la seva novel·la Freedom, que aquí publicarà en breu Salamandra.

dijous, 23 de desembre del 2010

Artur Mas es converteix en el 129è president de la Generalitat


Artur Mas s'ha convertit aquest dijous en el 129è president de Catalunya. Ha estat poc abans de les 13.30h del migdia, després de la votació que s'ha fet al Parlament, en què ha rebut el suport dels 62 diputats de CiU i l'abstenció dels 28 del PSC, cosa que ha permès investir-lo president per majoria simple. La resta de grups hi han votat en contra. Dilluns que ve, 27 de desembre, Mas prendrà possessió del càrrec al Palau de la Generalitat.

Mas, en un breu discurs un cop ha estat investit, ha assegurat sentir-se “especialment honorat per la responsabilitat que m'atorguen”. “Després de tots aquests anys, no em sento un salvador, sinó un servidor útil, honest, eficaç i lleial, enamorat del país de la seva gent".

dimarts, 21 de desembre del 2010

Mango segueix afiançant la seva presència a Rússia

A Rússia, Mango preveu obrir 10 centres a les principals ciutats com Sant Petersburg, Stavropol i Orenburg, després que el passat 15 de desembre obrís dues botigues a Saratov i Moscou. Actualment, la companyia té 72 punts de venda en territori rus, 62 de les quals són franquícies i 10 són centres propis.

Mango disposa de més de 1.700 botigues repartides en 102 països, i al 2009 també va dur a terme un pla d'expansió amb l'obertura de 8 centres a Espanya i 153 a l'estranger. A més, va consolidar la seva presència a l'Europa de l'est, l'Orient Mitjà i l'Àsia, i va penetrar en països com Iraq, Bielorússia i Guatemala.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Festival Txèkhof 2011

Aquest any vinent el Festival Txèkhof 2011 representarà l'espectacle "First Love", de S. Beckett, executat per Pere Arquillué i dirigit per Àlex Ollé i Miquel Górris. L'obra ja fou estrenada al Festival Grec de Barcelona.

La literatura catalana a Rússia

Una revista literària de Moscou dedica un monogràfic a autors com Jacint Verdaguer, Josep Plà o Pere Gimferrer, l'escriptor rossellonès d' orígen rus, Joan Daniel Bezsonoff, que va presidir l'acte, entre d'altres.
La revista rusa "Inostrànnaya Literatura" (literatura estrangera) va dedicar avui a Moscou un monogràfic a la literatura catalana, que passa per un dels moments més dolços a Rússia amb cada vegada més traducions al rus d'obres contemporànies.
Entre les últimes traduccions al rus es troba "El poble gris", de Santiago Rusiñol, "Vuitanta-sis contes", de Quim Monzó o "Pandora al Congo", de Albert Sánchez-Piñol.
Des de la Fira del llibre de Frankfurt del 2007 les subvencions anuals per traduïr llibres catalans a l'estranger s'ha triplicat.


http://obzor-inolit.livejournal.com/357730.html

El 2 de desembre de 2010 en la fira de llibres "non/fiction" a Moscou hi haurà una presentació d'aquest fascicle! Tindrà lloc a la Sala d'autors de la Casa central d'artistes, començarà a les dues. Participaran Joan Daniel Bezsonoff, la redactora del fascicle és Nina Avrova-Raaben i alguns traductors.

Resultats Eleccions al Parlament de Catalunya


El dia 28 de Novembre els catalans van votar per la renovació del nou govern de Catalunya. Prop del 60% dels cuitadants amb dret a vot van exercir aquest dret.
Com estava previst segons tots els anàlisis la formació de centre-dreta CiU va obtenir 62 escons, proper a la majoria, el PSC va patir un càstig electoral amb 27 escons, el PP va obtenir una pujada important passant dels 14 als 18 escons, la formació verda pràcticament no va experimetar cap canvi, perdent un escó, 10, i la formació d'ERC va sofrir una fortíssima patacada quedant-se amb només 10 escons dels 21 que tenia. La formació de Ciutadans van renovar els 3 escons que ja tenien. La sorpresa de la jornada fou l'entrada al Parlament del partit Solidaritat Catalana (formació independentista) amb 4 escons.

dijous, 11 de novembre del 2010

Eleccions Generals a Catalunya

Avui comença la campanya per a la Presidència al Parlament de Catalunya. Les dades canvien molt segons qui les explica i com es recullen. Sembla clar que Artur Mas (CIU,48 parlamentaris) guanyarà les eleccions amb més claredat del que ja ho va fer fa quatre anys.Sembla ser que aquest cop podria governar amb majoria absoluta. L'altre candidat, José Montilla (PSC,37 parlamentaris) sembla que perderà un bon grapat de vots pel descontentament dels catalans. El tercer candidat és Joan Puigcercós (ERC,21 parlamentaris) que es mou entre un desastre electoral o un èxit sense precedents per aquesta formació independentista catalana. El quart o millor dit, la quarta candidata a la Presidència entre els grans partits és Alícia Sànchez Camacho(PPC,14 parlamentaris) partit que pot repetir els bons resultats de les passades eleccions o perdre un bon grapat de vots a favor de CIU. El cinqué candidat és Joan Herrera (ICV, amb 12 parlamentaris), formació d'esquerres verdes que en les darreres dues eleccions ha crescut d'una manera clara. El sisé i últim cadidat és Albert Rivera (C's,3 parlamentaris) el grup més novell del parlament que es baralla entre continuar al parlament i mantenir els bons resultats de l'anterior legislatura.

L'últim Livonià - l'últim català?

Viktor Berthold, qui fou probablement l'últim Livonian natiu de la generació que aprenguè la llengua livoniana com a primera llengua, amb familia livoniana parlant tambè i amb una comunitat amb el livonià com a única llengua morì el 28 de febrer de 2008.
Nascut el 1921 a Lituània, Viktor Merthold parlava nomès Livonià, una llengua Fino-úgrica, fins que s'incorporà a l’ escola estatal on la llengua utilitzada era el lituà. Ell formava part de la última generaciò del seu poble que parlaba a casa en livonià i per tant en un ambient adecuat per la seva cultura i tradicions. Les següents generacions creixeren ja amb el Lituà com a llengua parlada.
Durant la Segona Guerra Mundial, Viktor, com molts altres del seu poble s'amagaren als boscos per evitar ser reclutat per l'exèrcit regular. Desprès de la guerra tinguè diferents treballs i compartí els seus coneixaments de la seva llengua pels estudis lingüístics i filològics, i durant els 90 ensenyà livonià als joves als camps d'estiu.
Berthol anà perdent durant els anys 90 els membres de la seva familia, el seu germà i la seva mare, últims tambè membres nadius de la cultura livoniana. A pincipis del 2000, altres prominents livonians moriren. Poulin Klavin (1918-2001), guardià de les tradicions i històries del seu poble i l'últim de la seva cultura en viure al poble de Courland on neixè la cultura livoniana, tambè Edgar Vaalgamaa (1912-2003), sacerdot a Finlàndia, traductor del Nou Testament i autor d'un llibre sobre la història i cultura dels Livonians ("Valkoisen heikan kansa", Jyväskylä 2001).
Els descendents dels livonians ara depenen dels joves que en el millor dels casos han apres livonià dels seus avis o revesabis de la segona guerra mundial. No són molts, però tot i aixì,encara sumen uns quants centenars i volen aprendre i recuperar els seus orígens, no nomès en cançons sinó que intenten durant la vida diària parlar la seva llengua.

La mort d'una llengua és la mort d'una cultura i una part de nosaltres tambè mor en ella. Si volem que la nostre llengua no li passi com el Livonià llavors cal utilitzarla durant la vida diària, educar els nostres fills amb ella, no deixar mai d'utilitar els mitjans de comunicació... De nosaltres depèn la supervivència de la nostre llengua i cultura. Nomès de nosaltres.
Si no ho fem la nostre llengua serà una llengua desaperaguda mès. Una més de les milers que ja han deixat d'existir.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Les aloges de Banyoles

Heus ací que a l'estany de Banyoles no hi viu només un drac, si no també fades que viuen sempre a l'aigua, conegudes com aloges o dones d'aigua. Aquestes fades viuen a les fonts i els estanys -i no només al de Banyoles - i normalment se les sol veure de nit ... tot i que veure-les pot tenir conseqüències meravelloses o horribles. I en aquesta història ho veurem:

Temps era temps quan una velleta voltava de nit per l'estany, mentre la lluna il·luminava el camí. Però se'n va desviar quan va veure una llum estranya vora l'aigua. Allà, amagades entre la verdissa i pedres, hi havia unes fades que teixien la seva roba màgica i meravellosa. La velleta, temerosa d'aquestes fades, s'intentà allunyar, però amb la desgràcia que al girar-se va trencar un branquilló.

Les aloges ho van sentir i varen sortir al seu encontre i no els va ser difícil rodejar-la. I l'amenaçaren:

- Velleta, ja que ens has vist i destorbat,
a trenc d'alba la nostra roba hauras rentat.

Un present et darem, si al sortir el sol has acabat.
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat.

I la velleta, espantada, es va posar a rentar la roba. Renta que rentaràs, al cap d'una bona estona tota l'havia rentat. I les fades, juganeres, compliren la seva paraula.

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I la velleta així ho feu. En arribar, va obrir la bossa i va veure que hi havia un munt d'or.

Al fer-se de dia, la velleta va sortir a mercat i va comprar moltes coses que necessitava. I quan,la seva millor amiga li va demanar per aquella nova fortuna, la velleta no se'n va poder estar d'explicar-ho.

La seva amiga, cobejosa, va tornar a casa corrents esperant que fos de nit. Les hores no li passaven, i mentrestant pensava que faria amb tot aquell or.

Quan el sol era amagat i ben amagat, l'amiga va sortir de casa i va començar a donar la volta a l'estany, cercant les fades que tant d'or donaven. I caminant, caminant, heus ací que les va trobar. I poc dissimuladament, va fer un gran terrabastall.

Les fades es van espantar, però al cap d'un moment es van recuperar i la van rodejar, i tal com féren amb l'altre velleta la nit anterior, li digueren:

- Velleta, ja que ens has vist i destorbat,
a trenc d'alba la nostra roba hauras rentat.

Un present et darem, si al sortir el sol has acabat.
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat.

I ella, tota contenta, es va posar a rentar la roba. Va acabar prou d'hora i les fades, contentes, li feren el mateix present, i li digueren la mateixa advertència:

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I l'amiga es dirigí cap a casa. A mig camí però, la cobdicia va poder amb ella i va mirar què hi havia a la bossa. I la seva sorpresa fou ben gran quan veié que només hi havia ... sègol!. Tota enrabiada, ben enfurismada, va obrir la bossa i la va llençar ben endins el bosc.

A l'arribar a casa, però, tots els que hi havia es van quedar meravellats. La faldilla que duia era ben plena de pols d'or que brillava amb la llum del foc. Després de recollir tota la pols que va poder, la dona, comprenent el que havia fet, va còrrer un altre cop al bosc, però no va saber trobar gens d'or i, preguntant a les fades, aquestes li digueren que el vent ho havia fet volar tot.

I així fou com l'amiga va tornar a casa, igual de pobra, i sense voler saber res més de les fades de l'estany de Banyoles.

En Patufet

Hi havia una vegada un pobre camperol que estava una nit al costat de la xemeneia atiant el foc, mentre la seva dona filava, asseguda al seu costat. L' home va dir:

- Que trist és no tenir fills! Quin silenci hi ha en aquesta casa, mentre que a les altres tot és soroll i alegria!

- Sí - va respondre la dona, sospirant - encara que en fos un de sol, i encara que fos petit com un polze, em donaria per satisfeta. L' estimarem més que la nostra vida.

I va succeir que la dona va sentir-se indisposada, i al cap de set mesos va portar al món un nen que, si bé estava perfectament format en tots els seus membres, no era més llarg que el polze. I els pares van dir:

-És tal com l' havíem desitjat, i l' estimarem amb tota l' ànima.

Considerant la seva mida, li varen posar el nom de Patufet. L' alimentaven tan bé com podien, però el nen no creixia, si no que seguia tan petit com al principi. De totes maneres, la seva mirada era viva i espavilada, i ben aviat va demostrar ser tan llest com el que més, i molt capaç de sortir-se 'n amb la seva en qualsevol cosa que fes.

Un dia en que el seu pare llenyataire es disposava a anar al bosc a buscar llenya, va dir per a ell mateix, parlant a mitja veu:

- Pare! - va exclamar en Patufet - jo et portaré el carro, pots estar tranquil, a l' hora convinguda serà al bosc.

I L' home es va posar a riure, dient:

- Com t' ho faràs? No veus que ets massa petit per a fer anar les regnes?

- No importa, pare, Només cal que la mare enganxi el cavall, jo em posaré a l' orella i el conduiré fins on tu vulguis.

Quan va arribar l' hora pactada, la mare va enganxar el cavall i va posar en Patufet a la seva orella; i així anava el petit donant ordres a l' animal: . Tot va anar molt bé, com si el petit hagués estat un carreter consumat, i el carro va agafar el camí del bosc. Però vet aquí que, quan girava per un revolt,i el noiet va cridar : , justament passaven dos forasters.

- Òndia! - va exclamar un - Què és això? Allà va un carro, el carreter crida al cavall, i tot i això, no se 'l veu per enlloc!.

- Aquí hi ha algun misteri! - va confirmar l' altre- Seguim el carro i mirem on va.

Però el carro va entrar al bosc, dirigint-se en línia recta al lloc en el que el pare estava tallant llenya. Al veure 'l en Patufet va cridar:

- Pare, sóc aquí, amb el carro, baixa 'm a terra!

L' home va agafar el cavall amb la mà esquerra, mentre amb la dreta treia de l' orella del cavall el seu fillet, que es va asseure sobre un bri d' herba. En veure els dos forasters en Patufet es van quedar muts de sorpresa, fins que, al final, portant un apart a l' altre-, li va dir:

- Escolta, aquesta menudesa podria ser la nostra fortuna si l' exhibíssim de ciutat en ciutat. Comprem-lo. - I dirigint-se al llenyataire, li van dir - Ven-nos aquest homenet, ho passarà bé amb nosaltres.

- No! -va respondre el pare- és la nineta dels meus ulls, i no el donaria per tot l' or del món.

Però en Patufet, que havia sentit la proposició, va agafar-se a un plec dels pantalons del seu pare, va pujar fins la seva espatlla i li va murmurar a l' oïda:

- Pare, deixa 'm que me 'n vagi, ja tornaré.

Llavors el llenyataire el va cedir als dos homes per una bonica peça d' or.

- On vols seure? - li van preguntar els dos homes a en Patufet

- Poseu-me a l' ala del vostre barret; podré passejar-me per ella i contemplar el paisatge: ja aniré amb compte de no caure.

Van fer el que els demanava i, una vegada en Patufet es va acomiadar del seu pare, els forasters van partir amb ell i cavalcaren fins al capvespre.

Separador

Al cap d'una estona va dir:

- Deixeu-me baixar, ho necessito.

- Bah! no et moguis - li va replicar L' home en el barret del qual viatjava el petit - No m' enfadaré; també els ocells deixen anar alguna cosa de tant en tant.

- No, no - va protestar en Patufet- jo sóc un noi ben educat; baixeu-me, de pressa!

L' home es va treure el barret i el va deixar al petitó en un camp que s' estenia a la vora del camí. En Patufet va fer uns quants bots i es va amagar en una llodriguera que havia estat buscant.

- Bona nit senyors, podeu seguir sense mi! - els va cridar des del seu refugi, en to de burla. Van accedir ells al forat i hi van estar furgant amb pals, però en va; En Patufet es ficava cada vegada més endins; i com que la nit no va trigar a arribar, van haver d' emprendre de nou el seu camí enfadats i amb les bosses buides.

Separador

Quan en Patufet va estar segur que havien marxat, va sortir del seu amagatall . Per fortuna va topar amb una closca de cargol buida: i es va ficar en ella.

Poca estona després, quan estava ja apunt de dormir-se, va sentir que passaven dos homes i que un d'ells deia :

- Com ens ho farem per fer-nos amb els diners i la plata del capellà?

- Jo puc dir-t' ho - va cridar en Patufet.

- Què és això? - va preguntar , espantat, un dels lladres - He sentit parlar a algú.

Van aturar-se els dos a escoltar, i en Patufet continuà: - Porteu-me amb vosaltres i jo us ajudaré.

- On estàs?

- Busqueu pel terra, fixeu-vos d'on ve la veu - va respondre.

Al final el van descobrir els lladres i el van aixecar enlaire:

- Infeliç microbi! I tu pretens ajudar-nos?

- Mireu - respongué ell - Em ficaré entre els barrots de la reixa, en l' habitació del capellà, i us passaré tot el que vulgueu endur-vos.

- Està bé - varen respondre els lladres - veurem com et portes.

Al arribar a la casa del mossèn, en Patufet va lliscar fins l'interior de l' habitació i, ja dins, va cridar amb totes les seves forces:

- Voleu endur-vos tot el que hi ha aquí?

Els lladres, espantats, van dir

- Parla baix, no sigui que despertis a algú!

Però en Patufet, fent com si no els hagués sentit, va repetir tot cridant:

- Què voleu? Us endureu tot el que hi ha?

El va sentir la cuinera, que dormia a l' habitació del costat i, incorporant-se al llit, va posar-se a escoltar. Els lladres, espantats, havien començat a córrer. Però al cap d'un tros, van recobrar els ànims i pensant que aquell diable només volia fer-los una mala passada, van retrocedir i li van dir:

- Vinga, no juguis amb nosaltres i passa' ns alguna cosa.

Llavors en Patufet es va posar a cridar per tercera vegada amb tota la força dels seus pulmons:

- Us ho donaré tot de seguida; només heu d' estirar els braços!

La criada, que seguia escoltant, va sentir amb tota claredat les seves paraules i, saltant del llit, va precipitar-se a la porta, i els lladres, en sentir-ho, van tocar el dos més ràpid que volant.

La criada, al no veure res sospitós, va sortir a encendre una vela, i en Patufet va aprofitar la seva absència momentània per anar-se 'n al paller sense ser vist per ningú. La cuinera, després d' explorar tots els racons, va tornar-se 'n al llit convençuda de que havia estat somiant desperta.

En Patufet va trepar pels talls de farratge i va acabar per trobar un bon lloc per a dormir. Desitjava dormir fins que es fes de dia i dirigir-se a trenc d' alba a casa dels seus pares. Però encara li quedaven per passar moltes aventures.

Separador

A l' alba, la criada va saltar del llit per anar a donar el pinso al bestiar. Va entrar primer al paller i allà va agafar un feix d' herba, precisament aquella en la que el pobre Patufet estava dormint, i el seu son era tant profund, que no se 'n va adonar de res ni es va despertar fins que es va trobar ja a la boca de la vaca, que l' havia agafat juntament amb l' herba.

- Valga 'm Déu! -va exclamar- Com hauré anat a parar a aquest molí?

Però aviat va comprendre on havia anat a parar. Va haver de vigilar per no caure entre les dents i quedar fet xixina. I després va lliscar amb l' herba. fins a l'estómac.

- En aquesta habitació s'han oblidat de les finestres, va dir. Aquí el sol no entra, ni encenen una trista llum.

El lloc no li agradava gens i el pitjor era que, com que cada vegada entrava més farratge per la porta, l'espai es reduïa contínuament. Al final, tot espantat, va començar a cridar amb totes les seves forces:

- Prou farratge! prou farratge!

La criada, que estava munyint la vaca, a l' escoltar parlar sense veure a ningú i observant que era la mateixa veu que la nit anterior, va espantar-se tant que va caure del seu tamboret i se li va caure tota la llet. Va córrer cap al capellà i li va dir tota esvalotada:

- Senyor mossèn, la vaca ha parlat!

- Estàs boja? - va respondre el mossèn, però, amb tot, va baixar a l' estable a veure què passava. Amb prou feines havia arribat, en Patufet va tornar a cridar:

- Prou farratge! prou farratge!

El capellà va es va quedar atònit, pensant que algun mal esperit s' havia introduït a la vaca, i va donar l'ordre que la matessin. Així ho van fer: però de l'estómac, en el que es trobava tancat en Patufet, va ser llançat al femer. Allà va tractar d' obrir-se pas fins a l' exterior, i tot i que li va costar molt, per fi va poder arribar a l'entrada. Anava a treure el cap quan li va passar una nova desgracia, en forma de llop afamat que va empassar-se l'estómac d'una mossegada.

Separador

Però en Patufet no es va desanimar. va pensar, i des de la seva panxa, li va dir:

- Amic llop, sé d'un lloc on podràs menjar a gust.

- On està? . va preguntar el llop.

- En aquesta casa. Hauràs d' entrar per la claveguera i hi travaràs tota classe de pastissets i embotits per poder-te afartar.- I li va donar les referències de la casa dels seus pares.

El llop no s' ho va fer repetir; va deixar-se anar per la claveguera i, entrant al rebost, es va inflar fins que no va poder més. Ja fart, va voler anar-se 'n, però s' havia inflat a menjar de tal manera, que no podia sortir pel mateix camí. Amb això ja hi havia comptat en Patufet, el quan, dintre del ventre del llop, va començar a cridar i a esvalotar amb tot el vigor dels seus pulmons.

- Calla! - li deia el llop - o despertaràs la gent de la casa!.

- I què! - va respondre en Patufet - Tu bé que t' has afartat, ara em toca a mi divertir-me - i va tornar a cridar.

A la fi, el seu pare i la seva mare es van despertar i van córrer al rebost, mirant a l'interior per una reixeta. Al veure que dins hi havia un llop, van anar a buscar, l' home una destral i la dona, una falç.

- Quedat tu al darrera - va dir l' home a l' entrar a l' habitació -. Jo li clavaré una destralada i si no el mato, llavors tu li obres la panxa amb la falç.

En Patufet va sentir la veu del seu pare i va cridar:

- Pare! Pare! estic aquí! a la panxa del llop!

I va exclamar l' home tot content:

- Alabat sia Déu, ha aparegut el nostre fill! - i va manar la dona que deixés la falç per a no fer mal a en Patufet. Aixecant el braç, va clavar un cop tal al cap de la fera que aquesta va caure, morta a l' acte.

Van anar llavors a buscar un ganivet i estisores i, obrint la panxa de l' animal, van treure d' ella al seu fill.

- Ai! - va exclamar el seu pare - Quin patiment ens has fet passar!

- Si pare, he recorregut molt de món! per fi torno a respirar aire pur!

- I per on va estar?

- Ai pare! vaig estar en una llodriguera, a l'estómac d'una vaca i a la panxa d'un llop, però des d' avui em quedaré amb vosaltres.

- I no tornarem a vendre 't per tots els tresors del món - van dir els pares, acariciant i petonejant al seu estimat Patufet. Li varen donar de menjar i beure i li varen encarregar vestits nous, doncs els que ell portava s' havien fet malbé al llarg de les seves aventures.

Les Consultes Sobiranistes

*Text Extret del Periódico. 28 de febrer 2010

Les votacions sobre l’autodeterminació de Catalunya s’estenen avui a 80 municipis més
SARA GONZÁLEZ
BARCELONA

Els independentistes intentaran portar avui el sobiranisme al punt d’ebullició. Seguint l’estela d’Arenys de Munt (Maresme) i dels 166 municipis que van votar el 13 de desembre, 80 localitats han convidat els seus ciutadans a anar a les urnes per decidir si estan a favor o no de l’autodeterminació de Catalunya. És cert que aquesta segona onada té menys presència, però els promotors asseguren que serà un trampolí amb prou força per afrontar els plats forts del moviment: la votació del dia 25 d’abril, en la qual participaran grans capitals de província, com Girona i Lleida; l’episodi del 20 de juny, data de l’abordatge de l’àrea metropolitana, i la consulta a Barcelona, encara sense data, com a possible antesala de les eleccions autonòmiques.
Els promotors es van marcar un objectiu: que el debat sobre les votacions per la independència no morís en un sol dia. I una estratègia: un degoteig de dates perquè els municipis s’anessin sumant al que els impulsors consideren una sola gran consulta. Amb les jornada d’avui, organitzada per 8.000 voluntaris, la iniciativa haurà arribat a un milió de persones. «És un procés de no retorn cap a la convocatòria d’un referèndum oficial», afirma Uriel Bertran. I afegeix que la segona onada «consolidarà la maduresa» de la idea.

TERRITORIS HOSTILS / Amb 30.000 habitants, el Vendrell és aquesta vegada la localitat més gran de les que hi participen. També se n’hi han sumat altres de rellevància, com Molins de Rei, Caldes de Montbui i Palamós. Els independentistes s’arrisquen cada vegada més i celebren consultes en punts que sociològicament els són desfavorables i en els quals els ajuntaments els han girat l’esquena. En alguns, com Cornellà de Llobregat, feu socialista, ni tan sols han permès que el ple debatés una moció de suport.
Tot i les dificultats, els impulsors assenyalen el 25 d’abril com «un punt clau d’inflexió». Aquest dia, més d’un milió de persones de 200 municipis podran expressar si són partidàries o no de la independència. Grans ciutats com Girona, Lleida, Reus i Manresa donaran transcendència a la tercera onada, amb què s’haurà aconseguit arribar a la meitat dels municipis catalans.

ABANS DE LES ELECCIONS / El quart episodi de consultes, el 20 de juny, entrarà en terreny d’alt voltatge. Els independentistes assetjaran Barcelona i implicaran en el procés l’àrea metropolitana, on fomentar la participació serà una tasca faraònica, i arrencar vots del sí, una gesta. Els sobiranistes no tenen por al fracàs i veuen factible una consulta a la capital. «Seria el punt final, un fet nacional i internacional que suposaria el penúltim pas cap al referèndum oficial», afirma Bertran.
Conscients de l’enorme pressió que podria suposar portar el vot independentista a la ciutat de Barcelona poc abans de les autonòmiques, els organitzadors encara no han fixat la data, probablement perquè, al marge de la complexa organització, les eleccions al Parlament tampoc no tenen encara un dia assignat. Aquest és el seu gran as a la màniga.

El monstre de Banyoles

Explica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.

Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola.

La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.

Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.

Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar.

Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.

Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.

Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves.

Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.

Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.

Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar.

Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar a la gent:

- Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res.

Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit!

- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!

- I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà.

- A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.

- I els ramats? - cridà un altre vilatà

- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.

La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità.

Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.

I pels qui no el coneixíeu, el monstre de Banyoles té una cançó ben especial:

1. Ens ho diu la història
d’un vell poble,
que hi habitava un monstre,
fa molts anys,
diuen que treia foc per les orelles
i per la boca, pel nas
i pels queixals.

És el mon, mon,
el monstre de Banyoles
que men, men, men,
que menjava persones,
oh, i tant!
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles,
una per dia sense
fer terrabastall.

2. Com veureu, tenia tanta gana
que s’empassava els bous de tres en tres
i els cavallers, que amb ell volien brega,
se’ls endrapava com qui no menja res.

3. I la gent de tota la contrada
un tracte, amb gràcia, amb ell varen signar,
donant-li cols, patates i albergínies
perquè aquell monstre es tornés vegetarià.

4. És famós el poble de Banyoles
i és que la vila és coneguda arreu
pel famós monstre i pel seu bonic estany
i pel Tren Pinxo, un tren ben especial.

El timbaler del Bruc

Corria el juny de l'any vuit,
tot just en sos primers dies,
quan per pobles i masies
la feina anava al descuit.

Ningú es cuidava del blat
que pels camps ja groguejava;
ningú la vinya es mirava
ni la verdura del prat.

Tothom amb rostre seriós
i amb el pit de ràbia encès,
sols parlava del francès
que avançava victoriós
de poble en poble, marcant
el seu pas amb vilipendi,
llacs de sang i fum d'incendi,
cap llei santa respectant.

De Manresa i d'Igualada,
d'Esparreguera i Sallent,
vingueren noves dient
que, cap al Bruc d'avançada,
ja sortint de Barcelona.

Schwartz, general francès,
amb tres mil homes o més,
i amb artilleria bona,
venien amb gran topell,
encar que perdent un dia,
puix la pluja els retenia
rabiosos a Martorell.

-Què ens ha dit! Llampus! Quin cas!
Es diu que el fracès s'acosta?
-Segura tens la resposta.
Anem a aturar el seu pas!
-Som pocs nosaltres ... Que ets ruc!
-Som molts, perquè som valents.

Aixequem els sometents,
i apa, minyons, cap al Bruc!

- I d'armes! No en tinc! Qui en deixa!
-Jo ja tinc una escopeta
-Jo un altre sense baqueta.
-Fes-te-la amb vara de freixe.
-Ben pensat! i municions?
Faltarà plom, si no m'erro.
tallerem barres de ferro
de les reixes i balcons.
El francès porta cuirassa
que pel plom serveix d'escut,
ja veuràs com les traspassa,
però un dau ben cantellut.

La Verge de Montserrat
mana que no ens hem d'abatre.
Al Bruc, minyons, a combatre
per la santa llibertat.


I dit i fet: tots a l'una,
mal armats, nusos de pits,
descalços, prô ben units,
al Bruc a provar fortuna
marxaren amb ardidesa,
juntant-se a mitja jornada
els sometents d'Igualada,
sallent, Monistrol, Manresa,
i d'altres pobles, que nobles
acudiren d'ira encesos
a trencar el jou dels francesos
per nostres catalans pobles.

- Quants som? - Vaig sentir que un deia.
- Comptem-nos - No sé per què!
Un altre li respongué.-
-Deixa't d'aquesta taleia.
Siguem mil o siguem cent,
el número res hi fa.
Aquí, si ets bon català
ja ho ets tot: ets un valent.


-Jo català també en sóc!-
vaig dir-me- Valor no em manca.
però no tinc arma blanca
ni molt menys arma de foc.
Vull batre'm. Com ho faré?
Armes, qui en deixa a un xaval?
Calla! ... Ja en tinc: el timbal!
Jo, del Bruc sóc timbaler;
del timbal sé tots els trams
repicar-ne amb força manya;
ells als armats acompanya
sempre el Diumenge de Rams.
Ell, docs, deu acompanyar
a tota la gent armanada
que va al Bruc encoratjada
nostra pàtria a defensar.

- Anem-hi!- Ja hi sóc!- De mi
ningú en fa cas. Tant se val!
Mes el vailet del timbal
bé prou que es farà sentir.
En un lloc de la muntanya,
que ningú em veus i a tots miro,
ben reclòs i lluny de tiro,
vaig fer tots la campanya.

El francès arribà al Bruc,
descuidat, ple de galvana,
i al ser prop de can Massana
ja es va sentir el trabuc.

Esverats, no veien pas
d'on les descargues sortien!
No els veien, però els tenien
els nostres arran de nas.

Refet de la sotragada,
el francès el pas atura,
i arreplegar-se procura
per fer una ferma avançada
enrotllant la nostra colla,
però jo en aquells moments
veig vindre nous sometents
i toco a mata-degolla.

Déu de Déu! el meu timbal
trobant ressò en conca i plana,
de la terra catalana
sembla alçament general.

El gavatx així ho pensa,
creu que cent mil homes venen....
i ni amb sa llengua s'entenen,
ni saben trobar defensa.

Quin trull! Quina sarracina!
Els nostres ... - Avant, minyons!
Morin els negres morrions
i visca la barretina!

Allò va ser una desfeta.
Foc avant! Francès enrerea!
Ens guiava amb fe sincera
nostra Verge moreneta.

Tenint ells doble defensa
en les armes per combatre,
els nostres, un contra quatre,
braç a braç, a lluitar es llença.

Res hi fa que siguin més
i que vagin ben armats,
ben lluïts i cuirassats.
Que siguin molts, no hi fa res!

Nostra causa és justa i santa,
i la sang pel cos ens bull.
Del gran exèrcit l'orgull
als catalans no ens espanta.
A la barreja, companys!
Falç al puny, que és temps de sega!
Primer morts que fer-ne entrega
de nostres lleis a uns estranys.
I tal fou nostre brió,
tal nostra força i delit
que, lluitant a braç partit,
els hi vam prendre un canó.
Sent la pèrdua del francès
tres-cents vint d'infanteria,
setanta en cavalleria,
i, per final, el que és més,
d'aquella guerra, l'afront
de que al Bruc, amb la fe vera,
fou la batalla primera
que perdé Napoleón.

Aquest és el fet cabal.
Aquest és el fet gloriós
que la Verge dels Dolors
va ajudâ'ns amb son timbal.

diumenge, 1 d’agost del 2010

Els orígens de l'Havanera


L'havanera, que en els seus orígens era una dansa, és un gènere musical, una fórmula rítmica i melòdica, nascuda a Cuba fruit de la transformació de la contradansa europea amb elements melòdics i ritmes hispànics i afroantillans, esdevenint un ritme molt característic d'un cadenciós balanceig i una melodiosa sensualitat.

Abans de consagrar-se amb el nom d'havanera, es va dir d'altres maneres:
contradansa, dansa, dansa havanera, americana o fins i tot, tango americà.

Al 1836 apareixia publicada a Mèxic la `partitura anònima de l'havanera "La pimienta. Contradanza de inspiración cubana" i al 1855 s'estrenava a l'Havana la que seria la més famosa de tots els temps arreu del món, "La Paloma" de Sebastian Iradier.

El que era a mitjans del segle XIX una dansa esdevingué en cançó al incorporar-li lletra, creant aquest nou gènere musical. L'havanera, doncs, es va vincular entre el públic català i espanyol dins de sarsueles i interpretada per cors i orfeons, prenent molta popularitat i perdent aquesta importància, dintre de la successió natural de modes i estils, a mitjans del segle XX.

Restant en ambients populars com a cors, tavernes, ambients de treball de pescadors o industrials i músics ambulants, és a Catalunya a partir dels anys seixanta, quan hi ha un nou impuls i s’instaura el que serà fins ara el tipus de divulgació més corrent d’aquest gènere, la interpretació de les havaneres en forma de concert, normalment a l’aire lliure, amb unes característiques escèniques i estructures musicals molt comuns i prenent com a eix principal l’havanera combinada amb sardanes i valsos mariners.
Hem de remarcar que aquest impuls, ha fet que l’havanera s’adoptés com un símbol important dins de la cultura popular catalana, fins projectar-se clarament a la resta d’ Espanya, Europa i al continent llatinoamericà.

Havaneres

Lam
El meu avi va anar a Cuba
Mi
a bordo del 'Català'

el millor barco de guerra
Mi7 Lam
de la flota d'ultramar,

El timoner i nostre amo
Re
i catorze mariners,
Mi Mi7 Lam
eren nascuts a Calella,
Mi Mi7 LaM
eren nascuts a Palafurgell.
Mi
Quan el 'Català' sortia a la mar,
Mi7 LaM
els nois de Calella feien un cremat,
La7M LaM
mans a la guitarra solien cantar,solien cantar:
LaM Mi Mi7 LaM
Visca Catalunya! Visca el Català!



El meu avi:

Arribaren temps de guerra
de perfidies i traicions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons
i els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots,
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó.
Quan el 'Català' sortia a la mar
cridava el meu avi:apa nois que és tard!
Però els valents de bordo
no varen tornar,no varen tornar,
tingueren la culpa els americans.

Els orígens del conte

Bé, els contes estan omnipresents en les nostres vides, però algú sap realment d'on vénen els contes? Realment, tothom està convençut que els contes existeixen des que l'ésser humà té necessitat de comunicar-se. És per això que totes les cultures tenen els seus propis contes i llegendes.

Però els primers contes documentats com a tals, els trobem a l'orient, ja cap a l'any 4.000 abans de Crist ( fa més de 6.000 anys! ), escrits en papirs. En aquests contes, per exemple, ja hi apareixen fades que fan regals als nadons acabats de néixer o porten desgràcies a prínceps ( com un conte d'un príncep condemnat a mort, datat pels voltants del 1.500 a. C. ). En molts dels contes actuals, de fet, encara s'entreveuen molts motius orientals, ja sigui en formes de vestir, en llocs o en formes de pensar.

I tot i tenir tants anys, aquests contes ja començaven de forma similar als actuals. "Hi havia una vegada un rei d'Egipte que no tenia cap fill ..." o "Fa molts, molts anys, en un llunyà país d'Orient, on el sol s'alça cada matí amb la seva cara d'or i foc, va existir un rei molt poderós i cruel ..." són inicis d'alguns d'aquests contes més antics.

De fet, fins i tot l'obra d'Isop, amb més de dues-centes faules, està considerada molt influenciada per la cultura persa antiga.

Així, el primer recopilatori de contes del que es té noticia és precisament Oriental, traduït al castellà el 1261, es titula "Calila i Dimna", però ja se'n té referència per part d'un rei de Pèrsia pels voltants del segle VI d.C.

Aquests contes van recórrer europa explicats per joglars, comerciants i mariners. De fet, alguns contes encara vénen de més lluny, com per exemple el conte de la ventafocs, on la sabata petita que només pot dur ventafocs congenia perfectament amb la tradició xinesa de la bellesa dels peus petits. La primera versió europea que se'n té constància prové ni més ni menys que d'Escòcia.

Durant l'edat mitjana van aparèixer molts contes de tradició oral, dels que n'hi han milers i milers de versions repartides per tot el món, totes igual de vàlides. Després de "Calila i Dimna" trobem un altre recull de contes ... "Les mil i una nits".

"Les mil i una nits" va arribar a Europa pels voltants del segle XVI, i no és més que un recull enllaçat de contes perses, assiris, egipcis i jueus. Aquest llibre relata l'història d'una noia, que per salvar-se de la crueltat del rei, cada nit li explica un tros d'un conte, deixant-lo inacabat. I així és com en aquest llibre s'enllacen històries tant fantàstiques com el "Cavall volador", "Simbad", "Ali Babà i els 40 lladres", "Aladí i la llàntia meravellosa" o "El lladre de Bagdad".

Aquests contes influeixen moltíssim en la mentalitat europea, tant que arriben també a ser versionats en la cultura popular. No va ser fins el romanticisme quan autors europeus comencen a recollir contes de tradició oral purament europea. Contes com "en patufet" o "la caputxeta vermella" parteixen d'aquesta base. Aquests contes, no cal dir-ho, han estat sempre alterats segons les ideologies culturals i socials de les diferents èpoques que han viscut, així que difícilment en podem considerar mai un d'original.

Finalment, cal dir que d'un temps ençà a la cultura dels contes europea s'hi estan incorporant, cada vegada més, contes procedents de l'àfrica i d'amèrica. Molts contes americans parteixen de variants dels contes europeus, però molts d'altres ho fan de les cultures precolombines.

Eduard Llach

El camperol i el diable

Hi havia una vegada un camperol astut i murri, les argúcies del qual donarien molt a explicar; però sens dubte, la història més bonica és aquella d'una vegada que va aconseguir prendre el pèl al mateix diable!

Una vegada, al vespre, i quan ja havia acabat de llaurar un camp, es disposava a tornar cap a casa, el camperol va observar en mig del seu terreny una pila de carbó cremant i, tot boca-badat, va veure que sobre les brases estava assegut un petit dimoniet negre.

- Sembla que estiguis sobre un tresor - li va dir el pagès.

- I així és - va respondre el diable; sobre un tresor que conté més or i plata del que has vist mai en tota la teva vida!

- Doncs el tresor es troba en el meu camp, i per tant, em pertany- va dir el camperol.

- Serà teu - va respondre el diable - si durant dos anys em dones la meitat del que produeixi el terreny. Diners tinc de sobres, però anhelo els fruits de la terra.

El camperol estava d'acord amb la proposta - Però, per que no hi hagi discussions sobre el repartiment - va declarar - estipulem que a tu et pertanyerà tot el que creixi per sobre de la terra i a mi tot el que creixi per sota.

Aquest tracte va agradar al diable, Però el camperol murri va sembrar remolatxes. Quan va venir el moment de la collita, va aparèixer el diable amb la intenció de recollir la seva part, però no va trobar altra cosa que flors grogues marcides, metre el camperol, tot content, desenterrava les remolatxes.

- Per una vegada has tingut avantatge! - li va dir el diable - però a la següent el que hem convingut no valdrà: A tu et correspondrà el que creixi per sobre el terra, i a mi el que creixi per sota.

- Igualment em va bé, va respondre el camperol.

I quan va arribar l'època de la sembra, ja no va plantar remolatxes, si no blat. Al madurar els grans, va anar al camp i els va segar les tiges carregades molt arran de terra. Quan va arribar el diable, no va trobar més que els rostolls i, ple de fúria, es va llançar per un precipici.

- Així és com un s'ha de burlar de les guineus - va dir el camperol, i va començar a recollir el seu tresor.