Explica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.
Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola.
La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.
Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.
Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar.
Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.
Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.
Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves.
Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.
Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.
Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar.
Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar a la gent:
- Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res.
Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit!
- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!
- I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà.
- A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.
- I els ramats? - cridà un altre vilatà
- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.
La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità.
Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.
I pels qui no el coneixíeu, el monstre de Banyoles té una cançó ben especial:
1. Ens ho diu la història
d’un vell poble,
que hi habitava un monstre,
fa molts anys,
diuen que treia foc per les orelles
i per la boca, pel nas
i pels queixals.
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles
que men, men, men,
que menjava persones,
oh, i tant!
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles,
una per dia sense
fer terrabastall.
2. Com veureu, tenia tanta gana
que s’empassava els bous de tres en tres
i els cavallers, que amb ell volien brega,
se’ls endrapava com qui no menja res.
3. I la gent de tota la contrada
un tracte, amb gràcia, amb ell varen signar,
donant-li cols, patates i albergínies
perquè aquell monstre es tornés vegetarià.
4. És famós el poble de Banyoles
i és que la vila és coneguda arreu
pel famós monstre i pel seu bonic estany
i pel Tren Pinxo, un tren ben especial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada