El timbaler del Bruc

Corria el juny de l'any vuit,
tot just en sos primers dies,
quan per pobles i masies
la feina anava al descuit.

Ningú es cuidava del blat
que pels camps ja groguejava;
ningú la vinya es mirava
ni la verdura del prat.

Tothom amb rostre seriós
i amb el pit de ràbia encès,
sols parlava del francès
que avançava victoriós
de poble en poble, marcant
el seu pas amb vilipendi,
llacs de sang i fum d'incendi,
cap llei santa respectant.

De Manresa i d'Igualada,
d'Esparreguera i Sallent,
vingueren noves dient
que, cap al Bruc d'avançada,
ja sortint de Barcelona.

Schwartz, general francès,
amb tres mil homes o més,
i amb artilleria bona,
venien amb gran topell,
encar que perdent un dia,
puix la pluja els retenia
rabiosos a Martorell.

-Què ens ha dit! Llampus! Quin cas!
Es diu que el fracès s'acosta?
-Segura tens la resposta.
Anem a aturar el seu pas!
-Som pocs nosaltres ... Que ets ruc!
-Som molts, perquè som valents.

Aixequem els sometents,
i apa, minyons, cap al Bruc!

- I d'armes! No en tinc! Qui en deixa!
-Jo ja tinc una escopeta
-Jo un altre sense baqueta.
-Fes-te-la amb vara de freixe.
-Ben pensat! i municions?
Faltarà plom, si no m'erro.
tallerem barres de ferro
de les reixes i balcons.
El francès porta cuirassa
que pel plom serveix d'escut,
ja veuràs com les traspassa,
però un dau ben cantellut.

La Verge de Montserrat
mana que no ens hem d'abatre.
Al Bruc, minyons, a combatre
per la santa llibertat.


I dit i fet: tots a l'una,
mal armats, nusos de pits,
descalços, prô ben units,
al Bruc a provar fortuna
marxaren amb ardidesa,
juntant-se a mitja jornada
els sometents d'Igualada,
sallent, Monistrol, Manresa,
i d'altres pobles, que nobles
acudiren d'ira encesos
a trencar el jou dels francesos
per nostres catalans pobles.

- Quants som? - Vaig sentir que un deia.
- Comptem-nos - No sé per què!
Un altre li respongué.-
-Deixa't d'aquesta taleia.
Siguem mil o siguem cent,
el número res hi fa.
Aquí, si ets bon català
ja ho ets tot: ets un valent.


-Jo català també en sóc!-
vaig dir-me- Valor no em manca.
però no tinc arma blanca
ni molt menys arma de foc.
Vull batre'm. Com ho faré?
Armes, qui en deixa a un xaval?
Calla! ... Ja en tinc: el timbal!
Jo, del Bruc sóc timbaler;
del timbal sé tots els trams
repicar-ne amb força manya;
ells als armats acompanya
sempre el Diumenge de Rams.
Ell, docs, deu acompanyar
a tota la gent armanada
que va al Bruc encoratjada
nostra pàtria a defensar.

- Anem-hi!- Ja hi sóc!- De mi
ningú en fa cas. Tant se val!
Mes el vailet del timbal
bé prou que es farà sentir.
En un lloc de la muntanya,
que ningú em veus i a tots miro,
ben reclòs i lluny de tiro,
vaig fer tots la campanya.

El francès arribà al Bruc,
descuidat, ple de galvana,
i al ser prop de can Massana
ja es va sentir el trabuc.

Esverats, no veien pas
d'on les descargues sortien!
No els veien, però els tenien
els nostres arran de nas.

Refet de la sotragada,
el francès el pas atura,
i arreplegar-se procura
per fer una ferma avançada
enrotllant la nostra colla,
però jo en aquells moments
veig vindre nous sometents
i toco a mata-degolla.

Déu de Déu! el meu timbal
trobant ressò en conca i plana,
de la terra catalana
sembla alçament general.

El gavatx així ho pensa,
creu que cent mil homes venen....
i ni amb sa llengua s'entenen,
ni saben trobar defensa.

Quin trull! Quina sarracina!
Els nostres ... - Avant, minyons!
Morin els negres morrions
i visca la barretina!

Allò va ser una desfeta.
Foc avant! Francès enrerea!
Ens guiava amb fe sincera
nostra Verge moreneta.

Tenint ells doble defensa
en les armes per combatre,
els nostres, un contra quatre,
braç a braç, a lluitar es llença.

Res hi fa que siguin més
i que vagin ben armats,
ben lluïts i cuirassats.
Que siguin molts, no hi fa res!

Nostra causa és justa i santa,
i la sang pel cos ens bull.
Del gran exèrcit l'orgull
als catalans no ens espanta.
A la barreja, companys!
Falç al puny, que és temps de sega!
Primer morts que fer-ne entrega
de nostres lleis a uns estranys.
I tal fou nostre brió,
tal nostra força i delit
que, lluitant a braç partit,
els hi vam prendre un canó.
Sent la pèrdua del francès
tres-cents vint d'infanteria,
setanta en cavalleria,
i, per final, el que és més,
d'aquella guerra, l'afront
de que al Bruc, amb la fe vera,
fou la batalla primera
que perdé Napoleón.

Aquest és el fet cabal.
Aquest és el fet gloriós
que la Verge dels Dolors
va ajudâ'ns amb son timbal.