Els millors llibres del 2010: I en Català també

Aquesta llista ha estat elaborada per la revista de crítica litarària Time Out: Entre els llibres seleccionats n'hi ha dos de russos que ara ja podem gaudir en Català. Són els següents:

1. Massa felicitat (Club Editor), d’Alice Munro: Una timonera de les lletres. Així és l’escriptora canadenca Alice Munro –mar i barca alhora–, i així ho demostra, un altre cop, en el seu darrer recull de contes, Massa felicitat, que enllesteix quan és a punt de fer vuitanta anys i després d’haver anunciat la seva retirada literària.

2. Una història avorrida (Minúscula), d'Anton Txèkhov: D’avorrida, no ho és gens, Una història avorrida d’Anton Txèkhov (1860-1904). En els sis capítols hi ha monòleg, flux de consciència mig inconscient d’un narrador que parla d’ell mateix transformant-se en personatge.

3. La maleta (LaBreu edicions), de Serguei Doblàtov: Un dia, uns treballadors d’una fàbrica de joguines de Leningrad van tenir una pensada. Van cavar un petit túnel. A continuació, van agafar óssos, tancs i excavadores de joguina, els van donar corda, i els van posar a la boca del túnel perquè ells tots sols s’escapessin.

4. La mort de l'adversari (Minúscula), de Hans Keilson: Us heu parat mai a pensar si la vostra vida es podria definir a partir de l’odi que sentiu per algú? No us heu trobat mai amb persones que, en començar una conversa, es mostren amables, però que, en acabar-la, ja són estranyes o, fins i tot, odioses? Creieu que se supera mai, una pèrdua?

5. Alfabets (Edicions de 1984 / Anagrama), de Claudio Magris: Si hi ha algú que només amb un parell de paràgrafs sobre Schlegel, Turguèniev o Hoffmann aconsegueix que sortim corrents cap a la llibreria en busca d’exemplars, aquest és Claudio Magris (Trieste, 1939).

6. L'horitzó (Proa), de Patrick Modiano: Hi ha un bon grapat de coses que m’agraden d’aquest 2010. I a les llibreries s’hi poden trobar novetats d’escriptors francesos: Michon, Echenoz i Modiano, un autor de cognom italià i estil impecable que aposta per explicar històries que, en comptes d’inflar-se amb escenes, personatges i endergues, es mantenen fidels a l’essència de la narració. I aquesta essència no és una altra que la manera com ens afecta el pas del temps.

7. Els onze (Club Editor), de Pierre Michon: Els crítics literaris solvents coincideixen a situar Pierre Michon entre l’exclusiu grup dels clàssics vius. Si a aquesta dada hi afegim que l’autor ha treballat durant disset anys en Els onze, podem concloure que l’acurada traducció de David Ilig és –repic de tambors– un dels esdeveniments d’aquesta rentrée.

8. El mar de la tranquil·litat (Proa), de David Castillo: La Barcelona de Castillo és la del darrere, la que s’amaga a les visites, la que s’intenta dissimular sota la catifa, la que ja va trepitjar Juan Marsé i de la qual ell, convertit en hereu espavilat, torna a fer-ne literatura que enganxa.

9. El dia del juidici (Anagrama), de Salvatore Satta: Sempre s’ha dit que ningú no mor plenament del tot mentre és recordat. I certament aquesta afirmació es podria aplicar a tots els personatges que apareixen a El día del juicio, gran novel·la pòstuma de l’escriptor i jurista Salvatore Satta.

10. Tot el que tinc ho duc al damunt (Bromera), de Herta Müller: Planta creu i planta cara. Això és el que fa, precisament, Herta Müller (Nitzkydorf, 1953) en la darrera gran novel·la, que és un deu sobre deu. Planta creu als romanesos d’origen alemany que, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, foren deportats en camps de concentració soviètics, i planta cara al silenci que l’autora va viure de molt a prop perquè la seva mare ho va patir en pròpia pell i li costava molt de parlar-ne.

11. Una història d'amor i censura a l'Iran (Proa), de Shahriar Mandanipour: D’entrada dir que Una història d’amor i censura a l’Iran és un joc literari magnífic, una manera original, trencadora i fascinant d’afrontar una narració d’amor que, de fet, és molt més que una simple narració d’amor.

12. Temps d'estiu (Edicions 62), de J. M. Coetzee: J. M. Coetzee (Ciutat del Cap, 1940) és un d’aquells autors que, per a delícia dels seus escassos lectors incondicionals, sap com complicar les coses.

13. Tres dones fortes (Quaderns Crema), de Marie Ndiaye: Norah, Fanta i Khady. Vet aquí tres noms que us quedaran gravats al cervell, o al cor, després de llegir Marie Ndiaye, darrer premi Goncourt. Són tres històries –lligades per un fil molt subtil– sobre tres dones amb pares, marits o germans cruels, absents o traïdors.

14. La princesa de gel (Amsterdam), de Camilla Läckberg: Camilla Läckberg es va convertir en tota una sorpresa internacional amb Les filles del fred, la seva tercera novel·la. Ara Llibres, atenta al fenomen, s’ha apressat a omplir els buits i acaba d’editar en català el debut literari de l’autora sueca, La princesa de gel.

15. Res a témer (Angle Editorial), de Julian Barnes: Si entreu en una llibreria –una llibreria com Déu mana, no un hipermercat de fastbooks– i pronuncieu, en veu alta i to lleugerament desafiant, el nom de Julian Barnes, és altament probable que alguna de les criatures que estiguin considerant una solapa –de les poesies completes de Villon, per exemple– us dirigeixi una mirada inquisitiva i, si no aneu vestits com un enquestador, mogui significativament, discreta, el dit petit.

Aquests són els 15 llibres que tenen cinc estrelles. A fora, cal destacar la llista de The New York Times, i la de The Guardian. A totes dues triomfa Jonathan Franzen i la seva novel·la Freedom, que aquí publicarà en breu Salamandra.