Al llarg de la seva història, la llengua russa ha sobreviscut a dos reformes de gran envergadura i ben conegudes. La primera la va portar a terme Pere el Gran al segle XVIII, la segona la van escometre els bolxevics en 1917. Però no es coneix tant que, en l'època soviètica, Rússia s'estava preparant per a una altra transformació radical en el camp lingüístic: la romanització o llatinització (representació d'un idioma mitjançant la utilització de l'alfabet llatí).
Les discussions sobre en què alfabet s'havia de basar l'escriptura russa es remunten a quan Pere I va introduir per als seus súbdits el nou alfabet civil, en lloc de l'eclesiàstic. Molts científics occidentals suposaven que el tsar reformador acabaria de completar la transformació de la vida russa als usos europeus transliterando la llengua russa amb l'alfabet llatí. Però això no va passar.
No obstant això, el projecte de romanització de la llengua russa va ser recuperat després de la Revolució d'Octubre de 1917, ja que responia perfectament a la concepció de Lenin i Trotski sobre la creació i la importació de la cultura proletària universal en el marc de la futura revolució mundial.
Segons el comissari del poble d'instrucció, Anatoli Lunatxarski, l'alfabet llatí facilitaria considerablement l'estudi del rus "com a llengua proletària de tots els països": "La necessitat o la consciència del que és imprescindible que és alleugerir un alfabet absurd, agreujat per reminiscències històriques i prerevolucionari és una cosa que totes les persones més o menys cultes senten ".
Però Lenin no es va afanyar a introduir l'alfabet llatí per a la llengua russa: "Si emprem a corre-cuita un nou alfabet o introduïm ràpidament el llatí, que després de tot s'haurà d'adaptar al nostre, podem cometre errors i crear un espai superflu sobre el qual s'abalançarà la crítica, parlant de la nostra barbàrie, etc. No dubto que arribarà el moment en què es romanice l'escriptura russa, però ara no és prudent actuar amb precipitació ", va respondre en una carta personal dirigida a Lunatxarski.
No obstant, el Comissariat del Poble d'Instrucció, encapçalat per Lunatxarski, va dur a terme una important reforma de la llengua russa: l'alfabet rus prerevolucionari va ser netejat d'una sèrie de lletres "supèrflues" (així, per exemple es va substituir la lletra ѣ (yat) per la i, la lletra i per la и, la lletra Ѳ per la ф), es va reduir l'ús de la lletra ъ (signe dur), que abans de la Revolució s'escrivia obligatòriament en posició final en totes les paraules acabades en consonant. Cal assenyalar que, per a la seva reforma, els bolxevics van utilitzar projectes ja desenvolupats en temps de Nicolau II a l'Acadèmia Imperial de les Ciències el 1904, 1912 i 1917.
Eclosió de les llengües nacionals
Quant al projecte de romanització de la llengua russa, no es van oposar els bolxevics ni els lingüistes adscrits. El poder soviètic aspirava a atreure, tant al centre com a la perifèria, a quants més partidaris millor i, per això, intentava demostrar per tots els mitjans la seva disposició a concedir als pobles de Rússia el màxim de llibertat, fins a la elecció de l'alfabet.
L'alfabet rus, mal adaptat "als moviments de l'ull i de la mà de l'home contemporani", va ser declarat una "relíquia de les arts gràfiques clàssiques dels segles XVIII-XIX dels senyors feudals, terratinents i burgesos" i "les grafies de l'opressió autocràtica, la propaganda de missioners, el nacional-xovinisme rus ".
Del alfabet rus, "portador de la russificació i del jou nacional" per part del tsarisme i de l'ortodòxia, se suposava que es desfarien primer els pobles ortodoxos no eslaus de l'antic imperi, ja que no tenien una tradició escrita en alfabet ciríl · lic (els komi, els carelios, etc.)
"La transició a l'alfabet llatí allibera definitivament a les masses treballadores de qualsevol influència dels continguts burgesos-nacionals i religiosos a la producció impresa prerevolucionària", es deia en l'acta de la sessió d'una de les comissions per a la romanització. Alhora també es preveia transliterar a alfabet llatí totes les llengües dels pobles musulmans de la Unió Soviètica que utilitzaven l'alfabet àrab (amb l'objectiu d'eliminar la instrucció alcorànica i l'impacte de l'educació religiosa islàmica), així com les llengües que tenien els seus propis sistemes d'escriptura: georgià, armeni, calmuc, buriat, etc.
Un cop acabada la guerra civil a 1922, a la Unió Soviètica es va desenvolupar una construcció lingüística única per la seva envergadura (la korenización o la indigenització), que proclamava el dret de tot poble, fins i tot el més petit, a utilitzar la seva llengua local en totes les esferes de la seva nova vida socialista.
El nou govern va dedicar una gran quantitat de recursos a crear alfabets, diccionaris, llibres de text ia formar professorat: van obtenir una autonomia completa de la llengua fins i tot les unitats territorials més petites, els selsovieti o consells soviètics rurals (amb un mínim de 500 habitants !), el que va conduir a l'aparició al mapa de la Unió Soviètica d'una multitud d'entitats lingüístiques nacionals d'allò més estranyes. Així, per exemple, el 1931, al territori de la república socialista d'Ucraïna, juntament amb els selsovieti ucraïnesos, russos, hebreus i altres nacionals, existien més de cent selsovieti alemanys, tretze txecs ... i un suec!
Com a resultat, en un termini de temps molt breu es van crear alfabets estandarditzats en llatí per a desenes de pobles analfabets o poc alfabetitzats de la Unió Soviètica que, de seguida i categòricament, s'introduïen en els pobles. Es transliteraba mitjançant l'ús dels nous alfabets tota la documentació, les publicacions periòdiques i els llibres impresos.
Però ben aviat la situació va canviar dràsticament. Quan el poder el aglutinaven i als cercles del Partit, Stalin va afavorir la seva visió de com s'ha de desenvolupar l'Estat soviètic, que distava tant dels punts de vista del líder de la Revolució (Lenin) com dels dels seus oponents Lev Trotski, Lev Kamenev i Grigori Zinoviev.
Un nou estatus per al rus amb Stalin
Stalin sentia molt menys entusiasme per la idea d'exportar la revolució , considerant més factible crear un poderós Estat socialista en un territori que s'ajustés el màxim possible a les fronteres de l' antic imperi . És lògic que , a poc a poc , des de principis de la dècada de 1930 , a la Unió Soviètica comencessin a restaurar parcialment molts fenòmens , normes i relacions socials adoptades en la Rússia prerevolucionària i , al seu torn , moltes novetats aportades per la Revolució van ser declarades " desviacions d'oportunistes de l'esquerra" i " inclinacions trotskistes" .
A més , la crisi mundial dictava condicions : calia retallar les enormes despeses que comportava reimprimir el vell llegat cultural amb els nous alfabets i que exigien les constants reformes .
Al gener de 1930 , la comissió per a la romanització , encapçalada pel professor Nikolai Yakovlev , preparar tres projectes finals de llatinització de la llengua russa , que en temps del Comissariat del Poble de la Instrucció de Lunatxarski ( 1917-1929 ) es considerava ' inevitable ' .
No obstant, el Politburó , amb Stalin al capdavant , va rebutjar categòricament , i per a molts d'una manera inesperada , aquests projectes i va prohibir que en endavant es gastés a aquesta empresa esforços i diners . En algunes intervencions públiques d'anys posteriors Stalin va subratllar la importància d'estudiar rus per a la construcció del socialisme a la Unió Soviètica .
I des de 1936 les llengües romanitzades de l'URSS es van començar a transliterar massivament a l'alfabet ciríl · lic amb l'objectiu d'apropar les llengües dels pobles de la Unió Soviètica a la llengua russa , mentre que els alfabets llatinitzats van ser declarats al seu torn " no concordants amb l'esperit dels temps " o fins i tot" nocius " .
L'autonomia lingüística a múltiples nivells , brollada com una flor impetuosa en les albors de l'URSS , es va suprimir amb celeritat ia tot arreu , donant pas a una llengua russa " reafirmada en els seus drets " . El 13 de març de 1938 es va publicar el decret del Comitè Central del Partit comunista Pansoviético (dels bolxevics ) " Sobre l'estudi obligatori del rus a les escoles de les repúbliques nacionals i de les regions" .
Els intel · lectuals dels pobles de la Unió Soviètica que es van oposar al sistema de representació de les seves llengües mitjançant l'ús de l'alfabet ciríl · lic (cirilización) van ser sotmesos a la repressió. El procés d'enaltiment de la llengua russa i del poble rus en la dècada de 1930, sota el poder de Stalin, només prenia impuls. En els anys de la Segona Guerra Mundial la importància de dominar el rus per part de tots els ciutadans de l'URSS sense excepció es va convertir en una veritat absoluta.
Després de la guerra, el 1945, es va publicar el famós llibre de l'acadèmic Vinográdov, La gran llengua russa, en què l'autor, fidel a l'estil dels assagistes prerrevolucionarios imperials, assenyalava que "la grandesa i el poder de la llengua russa són universalment reconeguts. Aquest reconeixement ha penetrat profundament en la consciència de tots els pobles, de tota la humanitat ".
A finals de la dècada de 1940, el rus va passar a ocupar un lloc molt rellevant en el món, sense precedents en la seva història: es va convertir en una de les llengües de treball de les Nacions Unides i després també del Consell d'Ajuda Mútua Econòmica (CAEM) i es va convertir en llengua d'estudi obligatòria a les escoles i institucions superiors de tots els països socialistes.
Les discussions sobre en què alfabet s'havia de basar l'escriptura russa es remunten a quan Pere I va introduir per als seus súbdits el nou alfabet civil, en lloc de l'eclesiàstic. Molts científics occidentals suposaven que el tsar reformador acabaria de completar la transformació de la vida russa als usos europeus transliterando la llengua russa amb l'alfabet llatí. Però això no va passar.
No obstant això, el projecte de romanització de la llengua russa va ser recuperat després de la Revolució d'Octubre de 1917, ja que responia perfectament a la concepció de Lenin i Trotski sobre la creació i la importació de la cultura proletària universal en el marc de la futura revolució mundial.
Però Lenin no es va afanyar a introduir l'alfabet llatí per a la llengua russa: "Si emprem a corre-cuita un nou alfabet o introduïm ràpidament el llatí, que després de tot s'haurà d'adaptar al nostre, podem cometre errors i crear un espai superflu sobre el qual s'abalançarà la crítica, parlant de la nostra barbàrie, etc. No dubto que arribarà el moment en què es romanice l'escriptura russa, però ara no és prudent actuar amb precipitació ", va respondre en una carta personal dirigida a Lunatxarski.
No obstant, el Comissariat del Poble d'Instrucció, encapçalat per Lunatxarski, va dur a terme una important reforma de la llengua russa: l'alfabet rus prerevolucionari va ser netejat d'una sèrie de lletres "supèrflues" (així, per exemple es va substituir la lletra ѣ (yat) per la i, la lletra i per la и, la lletra Ѳ per la ф), es va reduir l'ús de la lletra ъ (signe dur), que abans de la Revolució s'escrivia obligatòriament en posició final en totes les paraules acabades en consonant. Cal assenyalar que, per a la seva reforma, els bolxevics van utilitzar projectes ja desenvolupats en temps de Nicolau II a l'Acadèmia Imperial de les Ciències el 1904, 1912 i 1917.
Eclosió de les llengües nacionals
Quant al projecte de romanització de la llengua russa, no es van oposar els bolxevics ni els lingüistes adscrits. El poder soviètic aspirava a atreure, tant al centre com a la perifèria, a quants més partidaris millor i, per això, intentava demostrar per tots els mitjans la seva disposició a concedir als pobles de Rússia el màxim de llibertat, fins a la elecció de l'alfabet.
L'alfabet rus, mal adaptat "als moviments de l'ull i de la mà de l'home contemporani", va ser declarat una "relíquia de les arts gràfiques clàssiques dels segles XVIII-XIX dels senyors feudals, terratinents i burgesos" i "les grafies de l'opressió autocràtica, la propaganda de missioners, el nacional-xovinisme rus ".
Del alfabet rus, "portador de la russificació i del jou nacional" per part del tsarisme i de l'ortodòxia, se suposava que es desfarien primer els pobles ortodoxos no eslaus de l'antic imperi, ja que no tenien una tradició escrita en alfabet ciríl · lic (els komi, els carelios, etc.)
"La transició a l'alfabet llatí allibera definitivament a les masses treballadores de qualsevol influència dels continguts burgesos-nacionals i religiosos a la producció impresa prerevolucionària", es deia en l'acta de la sessió d'una de les comissions per a la romanització. Alhora també es preveia transliterar a alfabet llatí totes les llengües dels pobles musulmans de la Unió Soviètica que utilitzaven l'alfabet àrab (amb l'objectiu d'eliminar la instrucció alcorànica i l'impacte de l'educació religiosa islàmica), així com les llengües que tenien els seus propis sistemes d'escriptura: georgià, armeni, calmuc, buriat, etc.
Un cop acabada la guerra civil a 1922, a la Unió Soviètica es va desenvolupar una construcció lingüística única per la seva envergadura (la korenización o la indigenització), que proclamava el dret de tot poble, fins i tot el més petit, a utilitzar la seva llengua local en totes les esferes de la seva nova vida socialista.
El nou govern va dedicar una gran quantitat de recursos a crear alfabets, diccionaris, llibres de text ia formar professorat: van obtenir una autonomia completa de la llengua fins i tot les unitats territorials més petites, els selsovieti o consells soviètics rurals (amb un mínim de 500 habitants !), el que va conduir a l'aparició al mapa de la Unió Soviètica d'una multitud d'entitats lingüístiques nacionals d'allò més estranyes. Així, per exemple, el 1931, al territori de la república socialista d'Ucraïna, juntament amb els selsovieti ucraïnesos, russos, hebreus i altres nacionals, existien més de cent selsovieti alemanys, tretze txecs ... i un suec!
Com a resultat, en un termini de temps molt breu es van crear alfabets estandarditzats en llatí per a desenes de pobles analfabets o poc alfabetitzats de la Unió Soviètica que, de seguida i categòricament, s'introduïen en els pobles. Es transliteraba mitjançant l'ús dels nous alfabets tota la documentació, les publicacions periòdiques i els llibres impresos.
Però ben aviat la situació va canviar dràsticament. Quan el poder el aglutinaven i als cercles del Partit, Stalin va afavorir la seva visió de com s'ha de desenvolupar l'Estat soviètic, que distava tant dels punts de vista del líder de la Revolució (Lenin) com dels dels seus oponents Lev Trotski, Lev Kamenev i Grigori Zinoviev.
Un nou estatus per al rus amb Stalin
Stalin sentia molt menys entusiasme per la idea d'exportar la revolució , considerant més factible crear un poderós Estat socialista en un territori que s'ajustés el màxim possible a les fronteres de l' antic imperi . És lògic que , a poc a poc , des de principis de la dècada de 1930 , a la Unió Soviètica comencessin a restaurar parcialment molts fenòmens , normes i relacions socials adoptades en la Rússia prerevolucionària i , al seu torn , moltes novetats aportades per la Revolució van ser declarades " desviacions d'oportunistes de l'esquerra" i " inclinacions trotskistes" .
A més , la crisi mundial dictava condicions : calia retallar les enormes despeses que comportava reimprimir el vell llegat cultural amb els nous alfabets i que exigien les constants reformes .
Al gener de 1930 , la comissió per a la romanització , encapçalada pel professor Nikolai Yakovlev , preparar tres projectes finals de llatinització de la llengua russa , que en temps del Comissariat del Poble de la Instrucció de Lunatxarski ( 1917-1929 ) es considerava ' inevitable ' .
No obstant, el Politburó , amb Stalin al capdavant , va rebutjar categòricament , i per a molts d'una manera inesperada , aquests projectes i va prohibir que en endavant es gastés a aquesta empresa esforços i diners . En algunes intervencions públiques d'anys posteriors Stalin va subratllar la importància d'estudiar rus per a la construcció del socialisme a la Unió Soviètica .
L'autonomia lingüística a múltiples nivells , brollada com una flor impetuosa en les albors de l'URSS , es va suprimir amb celeritat ia tot arreu , donant pas a una llengua russa " reafirmada en els seus drets " . El 13 de març de 1938 es va publicar el decret del Comitè Central del Partit comunista Pansoviético (dels bolxevics ) " Sobre l'estudi obligatori del rus a les escoles de les repúbliques nacionals i de les regions" .
Els intel · lectuals dels pobles de la Unió Soviètica que es van oposar al sistema de representació de les seves llengües mitjançant l'ús de l'alfabet ciríl · lic (cirilización) van ser sotmesos a la repressió. El procés d'enaltiment de la llengua russa i del poble rus en la dècada de 1930, sota el poder de Stalin, només prenia impuls. En els anys de la Segona Guerra Mundial la importància de dominar el rus per part de tots els ciutadans de l'URSS sense excepció es va convertir en una veritat absoluta.
Després de la guerra, el 1945, es va publicar el famós llibre de l'acadèmic Vinográdov, La gran llengua russa, en què l'autor, fidel a l'estil dels assagistes prerrevolucionarios imperials, assenyalava que "la grandesa i el poder de la llengua russa són universalment reconeguts. Aquest reconeixement ha penetrat profundament en la consciència de tots els pobles, de tota la humanitat ".
A finals de la dècada de 1940, el rus va passar a ocupar un lloc molt rellevant en el món, sense precedents en la seva història: es va convertir en una de les llengües de treball de les Nacions Unides i després també del Consell d'Ajuda Mútua Econòmica (CAEM) i es va convertir en llengua d'estudi obligatòria a les escoles i institucions superiors de tots els països socialistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada