dijous, 11 de novembre del 2010
Eleccions Generals a Catalunya
Avui comença la campanya per a la Presidència al Parlament de Catalunya. Les dades canvien molt segons qui les explica i com es recullen. Sembla clar que Artur Mas (CIU,48 parlamentaris) guanyarà les eleccions amb més claredat del que ja ho va fer fa quatre anys.Sembla ser que aquest cop podria governar amb majoria absoluta. L'altre candidat, José Montilla (PSC,37 parlamentaris) sembla que perderà un bon grapat de vots pel descontentament dels catalans. El tercer candidat és Joan Puigcercós (ERC,21 parlamentaris) que es mou entre un desastre electoral o un èxit sense precedents per aquesta formació independentista catalana. El quart o millor dit, la quarta candidata a la Presidència entre els grans partits és Alícia Sànchez Camacho(PPC,14 parlamentaris) partit que pot repetir els bons resultats de les passades eleccions o perdre un bon grapat de vots a favor de CIU. El cinqué candidat és Joan Herrera (ICV, amb 12 parlamentaris), formació d'esquerres verdes que en les darreres dues eleccions ha crescut d'una manera clara. El sisé i últim cadidat és Albert Rivera (C's,3 parlamentaris) el grup més novell del parlament que es baralla entre continuar al parlament i mantenir els bons resultats de l'anterior legislatura.
L'últim Livonià - l'últim català?
Viktor Berthold, qui fou probablement l'últim Livonian natiu de la generació que aprenguè la llengua livoniana com a primera llengua, amb familia livoniana parlant tambè i amb una comunitat amb el livonià com a única llengua morì el 28 de febrer de 2008.
Nascut el 1921 a Lituània, Viktor Merthold parlava nomès Livonià, una llengua Fino-úgrica, fins que s'incorporà a l’ escola estatal on la llengua utilitzada era el lituà. Ell formava part de la última generaciò del seu poble que parlaba a casa en livonià i per tant en un ambient adecuat per la seva cultura i tradicions. Les següents generacions creixeren ja amb el Lituà com a llengua parlada.
Durant la Segona Guerra Mundial, Viktor, com molts altres del seu poble s'amagaren als boscos per evitar ser reclutat per l'exèrcit regular. Desprès de la guerra tinguè diferents treballs i compartí els seus coneixaments de la seva llengua pels estudis lingüístics i filològics, i durant els 90 ensenyà livonià als joves als camps d'estiu.
Berthol anà perdent durant els anys 90 els membres de la seva familia, el seu germà i la seva mare, últims tambè membres nadius de la cultura livoniana. A pincipis del 2000, altres prominents livonians moriren. Poulin Klavin (1918-2001), guardià de les tradicions i històries del seu poble i l'últim de la seva cultura en viure al poble de Courland on neixè la cultura livoniana, tambè Edgar Vaalgamaa (1912-2003), sacerdot a Finlàndia, traductor del Nou Testament i autor d'un llibre sobre la història i cultura dels Livonians ("Valkoisen heikan kansa", Jyväskylä 2001).
Els descendents dels livonians ara depenen dels joves que en el millor dels casos han apres livonià dels seus avis o revesabis de la segona guerra mundial. No són molts, però tot i aixì,encara sumen uns quants centenars i volen aprendre i recuperar els seus orígens, no nomès en cançons sinó que intenten durant la vida diària parlar la seva llengua.
La mort d'una llengua és la mort d'una cultura i una part de nosaltres tambè mor en ella. Si volem que la nostre llengua no li passi com el Livonià llavors cal utilitzarla durant la vida diària, educar els nostres fills amb ella, no deixar mai d'utilitar els mitjans de comunicació... De nosaltres depèn la supervivència de la nostre llengua i cultura. Nomès de nosaltres.
Si no ho fem la nostre llengua serà una llengua desaperaguda mès. Una més de les milers que ja han deixat d'existir.
Nascut el 1921 a Lituània, Viktor Merthold parlava nomès Livonià, una llengua Fino-úgrica, fins que s'incorporà a l’ escola estatal on la llengua utilitzada era el lituà. Ell formava part de la última generaciò del seu poble que parlaba a casa en livonià i per tant en un ambient adecuat per la seva cultura i tradicions. Les següents generacions creixeren ja amb el Lituà com a llengua parlada.
Durant la Segona Guerra Mundial, Viktor, com molts altres del seu poble s'amagaren als boscos per evitar ser reclutat per l'exèrcit regular. Desprès de la guerra tinguè diferents treballs i compartí els seus coneixaments de la seva llengua pels estudis lingüístics i filològics, i durant els 90 ensenyà livonià als joves als camps d'estiu.
Berthol anà perdent durant els anys 90 els membres de la seva familia, el seu germà i la seva mare, últims tambè membres nadius de la cultura livoniana. A pincipis del 2000, altres prominents livonians moriren. Poulin Klavin (1918-2001), guardià de les tradicions i històries del seu poble i l'últim de la seva cultura en viure al poble de Courland on neixè la cultura livoniana, tambè Edgar Vaalgamaa (1912-2003), sacerdot a Finlàndia, traductor del Nou Testament i autor d'un llibre sobre la història i cultura dels Livonians ("Valkoisen heikan kansa", Jyväskylä 2001).
Els descendents dels livonians ara depenen dels joves que en el millor dels casos han apres livonià dels seus avis o revesabis de la segona guerra mundial. No són molts, però tot i aixì,encara sumen uns quants centenars i volen aprendre i recuperar els seus orígens, no nomès en cançons sinó que intenten durant la vida diària parlar la seva llengua.
La mort d'una llengua és la mort d'una cultura i una part de nosaltres tambè mor en ella. Si volem que la nostre llengua no li passi com el Livonià llavors cal utilitzarla durant la vida diària, educar els nostres fills amb ella, no deixar mai d'utilitar els mitjans de comunicació... De nosaltres depèn la supervivència de la nostre llengua i cultura. Nomès de nosaltres.
Si no ho fem la nostre llengua serà una llengua desaperaguda mès. Una més de les milers que ja han deixat d'existir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)