diumenge, 1 d’agost del 2010

Els orígens de l'Havanera


L'havanera, que en els seus orígens era una dansa, és un gènere musical, una fórmula rítmica i melòdica, nascuda a Cuba fruit de la transformació de la contradansa europea amb elements melòdics i ritmes hispànics i afroantillans, esdevenint un ritme molt característic d'un cadenciós balanceig i una melodiosa sensualitat.

Abans de consagrar-se amb el nom d'havanera, es va dir d'altres maneres:
contradansa, dansa, dansa havanera, americana o fins i tot, tango americà.

Al 1836 apareixia publicada a Mèxic la `partitura anònima de l'havanera "La pimienta. Contradanza de inspiración cubana" i al 1855 s'estrenava a l'Havana la que seria la més famosa de tots els temps arreu del món, "La Paloma" de Sebastian Iradier.

El que era a mitjans del segle XIX una dansa esdevingué en cançó al incorporar-li lletra, creant aquest nou gènere musical. L'havanera, doncs, es va vincular entre el públic català i espanyol dins de sarsueles i interpretada per cors i orfeons, prenent molta popularitat i perdent aquesta importància, dintre de la successió natural de modes i estils, a mitjans del segle XX.

Restant en ambients populars com a cors, tavernes, ambients de treball de pescadors o industrials i músics ambulants, és a Catalunya a partir dels anys seixanta, quan hi ha un nou impuls i s’instaura el que serà fins ara el tipus de divulgació més corrent d’aquest gènere, la interpretació de les havaneres en forma de concert, normalment a l’aire lliure, amb unes característiques escèniques i estructures musicals molt comuns i prenent com a eix principal l’havanera combinada amb sardanes i valsos mariners.
Hem de remarcar que aquest impuls, ha fet que l’havanera s’adoptés com un símbol important dins de la cultura popular catalana, fins projectar-se clarament a la resta d’ Espanya, Europa i al continent llatinoamericà.

Havaneres

Lam
El meu avi va anar a Cuba
Mi
a bordo del 'Català'

el millor barco de guerra
Mi7 Lam
de la flota d'ultramar,

El timoner i nostre amo
Re
i catorze mariners,
Mi Mi7 Lam
eren nascuts a Calella,
Mi Mi7 LaM
eren nascuts a Palafurgell.
Mi
Quan el 'Català' sortia a la mar,
Mi7 LaM
els nois de Calella feien un cremat,
La7M LaM
mans a la guitarra solien cantar,solien cantar:
LaM Mi Mi7 LaM
Visca Catalunya! Visca el Català!



El meu avi:

Arribaren temps de guerra
de perfidies i traicions
i en el mar de les Antilles
retronaren els canons
i els mariners de Calella
i el meu avi enmig de tots,
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó.
Quan el 'Català' sortia a la mar
cridava el meu avi:apa nois que és tard!
Però els valents de bordo
no varen tornar,no varen tornar,
tingueren la culpa els americans.

Els orígens del conte

Bé, els contes estan omnipresents en les nostres vides, però algú sap realment d'on vénen els contes? Realment, tothom està convençut que els contes existeixen des que l'ésser humà té necessitat de comunicar-se. És per això que totes les cultures tenen els seus propis contes i llegendes.

Però els primers contes documentats com a tals, els trobem a l'orient, ja cap a l'any 4.000 abans de Crist ( fa més de 6.000 anys! ), escrits en papirs. En aquests contes, per exemple, ja hi apareixen fades que fan regals als nadons acabats de néixer o porten desgràcies a prínceps ( com un conte d'un príncep condemnat a mort, datat pels voltants del 1.500 a. C. ). En molts dels contes actuals, de fet, encara s'entreveuen molts motius orientals, ja sigui en formes de vestir, en llocs o en formes de pensar.

I tot i tenir tants anys, aquests contes ja començaven de forma similar als actuals. "Hi havia una vegada un rei d'Egipte que no tenia cap fill ..." o "Fa molts, molts anys, en un llunyà país d'Orient, on el sol s'alça cada matí amb la seva cara d'or i foc, va existir un rei molt poderós i cruel ..." són inicis d'alguns d'aquests contes més antics.

De fet, fins i tot l'obra d'Isop, amb més de dues-centes faules, està considerada molt influenciada per la cultura persa antiga.

Així, el primer recopilatori de contes del que es té noticia és precisament Oriental, traduït al castellà el 1261, es titula "Calila i Dimna", però ja se'n té referència per part d'un rei de Pèrsia pels voltants del segle VI d.C.

Aquests contes van recórrer europa explicats per joglars, comerciants i mariners. De fet, alguns contes encara vénen de més lluny, com per exemple el conte de la ventafocs, on la sabata petita que només pot dur ventafocs congenia perfectament amb la tradició xinesa de la bellesa dels peus petits. La primera versió europea que se'n té constància prové ni més ni menys que d'Escòcia.

Durant l'edat mitjana van aparèixer molts contes de tradició oral, dels que n'hi han milers i milers de versions repartides per tot el món, totes igual de vàlides. Després de "Calila i Dimna" trobem un altre recull de contes ... "Les mil i una nits".

"Les mil i una nits" va arribar a Europa pels voltants del segle XVI, i no és més que un recull enllaçat de contes perses, assiris, egipcis i jueus. Aquest llibre relata l'història d'una noia, que per salvar-se de la crueltat del rei, cada nit li explica un tros d'un conte, deixant-lo inacabat. I així és com en aquest llibre s'enllacen històries tant fantàstiques com el "Cavall volador", "Simbad", "Ali Babà i els 40 lladres", "Aladí i la llàntia meravellosa" o "El lladre de Bagdad".

Aquests contes influeixen moltíssim en la mentalitat europea, tant que arriben també a ser versionats en la cultura popular. No va ser fins el romanticisme quan autors europeus comencen a recollir contes de tradició oral purament europea. Contes com "en patufet" o "la caputxeta vermella" parteixen d'aquesta base. Aquests contes, no cal dir-ho, han estat sempre alterats segons les ideologies culturals i socials de les diferents èpoques que han viscut, així que difícilment en podem considerar mai un d'original.

Finalment, cal dir que d'un temps ençà a la cultura dels contes europea s'hi estan incorporant, cada vegada més, contes procedents de l'àfrica i d'amèrica. Molts contes americans parteixen de variants dels contes europeus, però molts d'altres ho fan de les cultures precolombines.

Eduard Llach

El camperol i el diable

Hi havia una vegada un camperol astut i murri, les argúcies del qual donarien molt a explicar; però sens dubte, la història més bonica és aquella d'una vegada que va aconseguir prendre el pèl al mateix diable!

Una vegada, al vespre, i quan ja havia acabat de llaurar un camp, es disposava a tornar cap a casa, el camperol va observar en mig del seu terreny una pila de carbó cremant i, tot boca-badat, va veure que sobre les brases estava assegut un petit dimoniet negre.

- Sembla que estiguis sobre un tresor - li va dir el pagès.

- I així és - va respondre el diable; sobre un tresor que conté més or i plata del que has vist mai en tota la teva vida!

- Doncs el tresor es troba en el meu camp, i per tant, em pertany- va dir el camperol.

- Serà teu - va respondre el diable - si durant dos anys em dones la meitat del que produeixi el terreny. Diners tinc de sobres, però anhelo els fruits de la terra.

El camperol estava d'acord amb la proposta - Però, per que no hi hagi discussions sobre el repartiment - va declarar - estipulem que a tu et pertanyerà tot el que creixi per sobre de la terra i a mi tot el que creixi per sota.

Aquest tracte va agradar al diable, Però el camperol murri va sembrar remolatxes. Quan va venir el moment de la collita, va aparèixer el diable amb la intenció de recollir la seva part, però no va trobar altra cosa que flors grogues marcides, metre el camperol, tot content, desenterrava les remolatxes.

- Per una vegada has tingut avantatge! - li va dir el diable - però a la següent el que hem convingut no valdrà: A tu et correspondrà el que creixi per sobre el terra, i a mi el que creixi per sota.

- Igualment em va bé, va respondre el camperol.

I quan va arribar l'època de la sembra, ja no va plantar remolatxes, si no blat. Al madurar els grans, va anar al camp i els va segar les tiges carregades molt arran de terra. Quan va arribar el diable, no va trobar més que els rostolls i, ple de fúria, es va llançar per un precipici.

- Així és com un s'ha de burlar de les guineus - va dir el camperol, i va començar a recollir el seu tresor.