El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons.
Encara podem trobar, als pobles, cases en les quals el tió és un gran tronc que es posa a cremar al foc a terra, uns dies abans de Nadal. A partir d'aquesta forma més primitiva el tió evoluciona: El tió és un tronc, triat pels nens, que esdevé màgicament un ésser que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina de la casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Ben aviat, aquesta característica d'animal fantàstic es reforça a partir d'afegir al tronc unes potes, aprofitar la forma de la fusta per figurar la cara, posar-hi una llengua I així trobem el tió tal com el coneixem ara a ciutat: un personatge que sembla una bèstia, que cada any arriba uns dies abans de Nadal, que resideix a la cuina o, sobretot, al menjador i al qual cal donar aliments - els tradicionals eren garrofes, pa sec ara li posen més coses - i aigua, per tal de rebre els seus obsequis. A ciutat ens trobem així amb tradicions familiars, en les quals el mateix tió ha servit per tots els fills d'una casa, i encara ha passat d'una generació a l'altra.
Sant Jordi:
El capvespre del 23 de juny, la nit més curta de l'any, coincidint amb el solstici d'estiu, comença la revetlla de Sant Joan. És l'època en què el sol està en la seva posició més alta, i arreu cremen les fogueres que, diuen, allunyen dimonis, malalties i desgràcies, i s'escolten coets mentre es menja la coca i es beu cava.
La Sardana:
Els castellers:
La sardana és considerada la dansa nacional catalana. Es balla en rotllana i al so dels típics instruments de vent de la cobla. El ball de bastons i la jota de les Terres de l'Ebre són altres danses populars, mentre que les cantades d'havaneres, pròpies de la costa, recorden el passat de les colònies d'ultramar.
