La llengua catala: petita explicació

Text extret de la Revista Bolshoi Gorod.

http://bg.ru/education/3_mesta_gde_mozhno_vyuchit_katalanskij-15832/#menu

Немного о языке. Каталония — автономная область в Испании, известная своим стремлением к независимости, в том числе и лингвистической. Спросив у каталонца, является ли каталанский диалектом испанского, вы обидите его дважды. Во-первых, вас поправят: не испанского, а кастильского (или «castellano») — так на самом деле официально называется этот язык. Во-вторых, каталанский — самостоятельный язык, он похож на испанский не больше, чем украинский на русский. Например, андалусиец сможет понимать каталанский, лишь прожив в Барселоне пару месяцев. 
Графическая основа языка — латиница с добавление ряда особых букв  (например, «Ç») и диграфов. Так, в отличие от испанского, здесь нет буквы Ñ («эне», звучит примерно как мягкий русский «н»), в каталанском этот звук передается с помощью сочетания «NY». Есть категория рода: мужского и женского, прилагательные и существительные согласуются при помощи окончаний.
Вопреки расхожему мнению, каталанский гораздо больше похож на французский, итальянский или португальский язык, чем на испанский. Например, по-испански «пожалуйста» — «por favor», по-французски — «s’il vous plaît», по-каталански — «si us plau». Кроме того, в современном каталанском сохранилось много корней из староиспанского, поэтому на слух жителя Мадрида он может звучать немного архаично, литературно.
Где говорить. Сейчас на каталанском, или каталонском языке (допустимы оба варианта произношения оригинального варианта «català»), говорят около 11 миллионов человек, причем не только в Каталонии. Каталанский признан официальным языком в независимой Андорре, на нём говорят в Валенсии, на Балеарских островах, во Франции на границе с Испанией и на итальянском острове Сардиния.
Зачем учить. Умение более-менее сносно изъясняться по-каталански — путь к сердцу любого носителя этого языка. Иностранцам, особенно в последнее время, прощают незнание языка автономии, хотя изредка в барселонском Равале можно наткнуться на лавочника или бармена, который из принципа откажется говорить на кастельяно. Тем, кто едет в Каталонию учиться или хочет приобрести дом на средиземноморском побережье, тоже стоит освоить азы этого языка.
Каталанский, как бы громко это ни звучало, — язык гениев. Выучить его можно только за то, что на нём разговаривал гений модерна Антони Гауди или сюрреалист Жоан Миро. Кстати, его творчество сильно повлияло на Дали-художника, пожалуй, самого известного каталонца.
Трудности изучения. Каталанский – один из тех языков, которые сложно выучить по самоучителю. В отличие от испанских звуков, которые даются русскому человеку довольно легко, здесь придется много работать над произношением.

Интересные факты о языке и его носителях
1. Во времена диктатуры Франко каталанский язык был запрещен. Поэтому несколько поколений каталонцев выросло, почти не зная родного языка. После падения режима тот, кто прожил всю сознательную жизнь при Франко, практически учил язык заново. Отсюда и столь трепетное отношение к нему.
2. У каталанского есть три диалекта: собственно каталанский, валенсийский (на нём говорят в испанской Валенсии) и мальоркин — вариант, распространенный на Балеарских островах. Несмотря на то что диалекты не очень сильно отличаются друг от друга, не утихают споры о том, считать ли валенсийский самостоятельным языком.
3. Большинство носителей каталанского языка — билингвы.
4. Каталонцев традиционно считают безбашенными людьми. Говорят, что крышу им сносит трамонтана — ледяной ветер, скорость которого иногда достигает 140 километров в час. Сто лет назад постояльцам гостиницы «Комерс» в Фигерасе (город в Каталонии) советовали класть по кирпичу в каждый карман, выходя на прогулку. От названия ветра произошло прилагательное «трамонтанутый» — так иногда говорят о каталонцах, указывая на их легкий характер. Это убеждение активно распространял Сальвадор Дали, повторявший: «В том, что мы абсолютно ненормальны, вина трамонтаны».
5. В известном фильме «Испанка» Седрика Клапиша есть сцена, в которой профессор-каталанец отказывается читать лекцию на испанском. Такие ситуации время от времени встречаются и в жизни.
6. По легенде, однажды полицейские остановили Гауди, приняв его за бродягу. На все вопросы архитектор отвечал только на каталанском. Тогда в Испании набирала обороты борьба с «каталонским национализмом», и стражи порядка потребовали, чтобы Гауди изъяснялся на «правильном испанском», если не хочет угодить за решетку. Но один из офицеров понял, кто перед ним, и предложил замять дело. Гауди продолжал отвечать на каталанском, провоцируя полицейских. В конце концов его забрали в участок на 4 часа.
Кстати, мы привыкли слышать испанский вариант имени архитектора — Антонио, тогда как каталонцы называют его Антони.
За помощь в подготовке материала БГ благодарит лингвиста Елену Цывьян и преподавателя Ориола Мору

Llocs on estudiar Català a Moscou

Existeixen a la ciutat de Moscou tres llocs on estudiar Català.  Al Centre Vamos i a l'Institut Cervantes es pot estudiar la llengua catalana amb cursos regulars. Al Centre Vamos a més a més ofereix cursos individuals que es flexivilitzen segons la necessitat de l'alumne. Amb dos centres els professors són nadius de la llengua catalana. 

 

Центр Vamos   Centre Vamos

Заниматься можно либо в небольших группах по субботам, либо индивидуально, в любое удобное время. В январе стартует группа для новичков, тогда же можно присоединиться к тем, кто уже продвинулся в изучении языка. Преподают носители, стоимость часа индивидуального обучения — 1500 рублей, цена групповых занятий — 15 800 рублей за 48 академических часов (около 2,5 месяцев занятий).

 Metro  Арбатская, Смоленская

Новый Арбат, 15, стр. 1, эт. 7, оф. 720

http://centroespanol.ru/

Филологический факультет МГУ, кафедра иберо-романского языкознания 

Universitat Universitària MGU, càtedra de romàniques

Здесь готовят специалистов по каталанскому языку, но, договорившись с руководством кафедры, любой желающий может посещать занятия в качестве вольного слушателя. На филфаке гарантирован академический подход, что важно, если вы хотите всерьез заниматься каталанским. Кроме того, можно изучать не только сам язык, но и другие дисциплины, связанные с каталонской культурой и историей.

 Metro Университет

Ленинские горы, 1-й гуманитарный корпус МГУ, к.1058

www.philol.msu.ru

Институт Сервантеса   Instituto Cervantes

Это государственное учреждение Испании, созданное для преподавания кастельяно, каталанского и других испанских языков. Занятия проходят в небольших группах (от 6 до 14 человек), преподает носитель языка. Учат каталанский по субботам или воскресеньям — каждая группа договаривается с преподавателем на своё усмотрение. Академический год в Сервантесе традиционно делится на триместры: осенний, зимний и весенний, летом проводятся интенсивные курсы. Стоимость одного триместра изучения языка Дали и Гауди составит 24 тысячи рублей, платить нужно через банк в течение двух дней после записи на курсы. С 3 декабря можно записаться на зимний триместр, занятия начнутся 11 января. Правда, учить каталанский с нуля можно будет только в сентябре, но тем, кто хотя бы немного знает язык, предложат присоединиться к одной из существующих групп в случае успешного прохождения теста.

Metro Смоленская, Краснопресненская

Новинский бульвар, 20ª, стр. 1-2

moscu.cervantes.es

El turista rus un Milió

 Per primera vegada en la història el nombre de turistes russos que visitaren Espanya a l'anyha arribat a la xifra d'un milió, l'any 2010 n'era la meitat. Olga Tagànova en simbolitza l'arribada d'aquest milió i serà rebuda el 31 d'octubre a Màlaga i servirà per promocionar el turisme a Andalusia i l'obertura regular de la ruta Màlaga-Moscou programada per l'operador Natalie Tours i la companyia Transaero.
 Uns dies abans de l'arribada del President Artur Mas la desició d'escollir Màlaga com a destí turístic ha causat cert malestar entre els responsables del turisme rus a Catalunya.
  Amb més de sis-cents mil turistes rebuts durant els primers nous mesos a Catalunya , per sobre de les Illes Balears més de cent-mil, Les Illes Canàries més de noranta-mil, i Andalusia més de seixanta-cinc mil existeixen raons per no entendre la desició d'escollir Andalusia i no Catalunya.

   El conseller de Turisme de l'Amabaixada de Moscou Felix de Paz Garcia considera que és només una figura simbólica. No opinen així els responsables de promoció del turisme a Catalunya. El mateix responsable de l'oficina de turisme de la Generalitat de Catalunya a Rússia i als països de l'Europa de l'Est, Josep Maria Parramon, ha enviat una carta de queixa a l'amabaixada.
  De Paz va negar que la desició d'escollir Andalusia fos una desició política sino una oportunitat d'anunciar la nova ruta turística de Màlaga-Moscou pel mercat rus.

  Degut  a la crisis ha augmentat la competència de les comunitats per atraure el mercat rus que aquest any ha aportat més de 1330 milions d'euros.  El que es gasta de mitjana un turiste rus és de 1500 euros que suposa un 50% superior el que es gasta la resta de turistes. L'any 2011 s'han venut 41 mil vivendes a ciutadans russos que suposa un impacte de mil dos-cents euros.
 
   Rússia s'ha col.locat al seté lloc pel nombre de ciutadans que visiten Espanya. Per la seva part Espanya és el tercer destí més popular pels turistes russos. Aquest grup de turistes no només el componen jubilats sinó un gran nombre de joves  i riques families que busquen la tranquilitat i la comoditat de les platges.
   Barcelona i Girona són sens dubte les dues ciutats més visitades epls russos.

El President Mas a la captura del mercat rus

El president de la Generalitat, Artur Mas, s'ha reunit aquest dijous al migdia −hora russa− amb el president de la companyia petroliera russa Lukoil, Vagit Alekperov, a la seu central de l'empresa a Moscou. La reunió s'ha produït a porta tancada.   

El passat 27 d'abril es va inaugurar Meroil Tank SL al port de Barcelona, la nova terminal petroliera de Lukoil-Meroil en aquesta infraestructura. Meroil Tank SL és el resultat d'una 'joint venture' entre Meroil i Lukoil que ha suposat una inversió de 50 milions d'euros.
 Mas es reuneix a Moscou amb el president del gegant petrolier rus Lukoil

Aquesta companyia va dur a terme una forta inversió al port de Barcelona en col·laboració amb la catalana Meroil

ORIOL MARCH

     Diari Ara, 1 de Novembre 2012

El sastre ha esguerrat el vestit

L'esguerro

La crisi actual espanyola i catalana no és només una crisi econòmica clàssica, o una crisi política passatgera, sinó molt més de fons. És fins i tot una crisi que posa en qüestió aspectes bàsics de convivència i regles de joc elementals. No és una crisi més, no és una crisi qualsevol.

És una crisi de projecte en comú, una crisi de valors compartits. És una crisi de gran profunditat [perquè és fruit d'un esguerro. Que en alguns aspectes ve de lluny, però que sobretot s'ha accentuat durant aquests darrers anys. Per la crisi general i per la forma com s'hi ha arribat i com s'ha conduït. Però especialment per com s'ha actuat en el camp autonòmic en general, en tot el que fa referència a l'Estatut de Catalunya, amb l'afegit de la sentència i en general amb el tracte que ha rebut Catalunya].

Per això en el nostre editorial del 10 de març ens vàrem comprometre a donar resposta a dues preguntes molt de fons respecte als efectes d'aquesta crisi sobre Catalunya. En dos aspectes: sobre Catalunya internament, i sobre com aquesta crisi afecta la situació política i moral de Catalunya a Espanya. Del primer punt en vàrem parlar dimarts passat. Avui toca el segon.

Durant els últims anys a Espanya, i a Catalunya, s'ha produït un esguerro. S'ha esguerrat un projecte. I alguna cosa s'ha trencat. Si més no des del punt de vista del catalanisme. Però de fet també des del punt de vista del conjunt d'Espanya.

Des del punt de vista de Catalunya i del catalanisme recordem que ens havíem proposat una sèrie d'objectius. De fet una doble llista d'objectius. Entrellaçats.

En una primera llista figuraven assegurar la pròpia identitat de Catalunya, amb unes institucions sòlides, un alt nivell d'autogovern i un reconeixement franc de la nostra personalitat pròpia (és a dir, no un reconeixement desdibuixat i diluït). També el de fer de Catalunya una societat equilibrada i equitativa, amb mentalitat cívica i responsable i una economia moderna i competitiva. Amb una barreja d'arrelament i de projecció, de Catalunya endins i de Catalunya enfora.

Una segona llista definia l'altra cara de la moneda. Aquesta Catalunya que volíem millor i més reconeguda es troba situada en el marc espanyol (i europeu) i és un país amb voluntat de contribuir al progrés general espanyol, polític, econòmic i social. I de contribuir també a la formació d'una realitat i d'una sensibilitat col·lectives. De participar activament en la constitució d'aquest cos col·lectiu.

El catalanisme això ho havia definit amb quatre grans propostes per a tot l'àmbit espanyol: democràcia; creixement econòmic i progrés social; autonomia i reconeixement del pluralisme nacional d'Espanya; i Europa.

Com dèiem, dues línies d'acció i dues sèries d'objectius. Enllaçades, almenys en la visió que se'n tenia des de Catalunya.

Dos projectes que havien d'avançar en paral·lel i conduir a una definitiva i harmònica configuració de l'Estat espanyol. D'una Espanya en tots sentits consolidada, integrada al món modern i capaç de treure profit de les grans potencialitats que té. I alhora amb una estructuració interna que reconegués plenament la realitat i els drets de Catalunya.

En el cas concret de Catalunya això comportava jugar a fons i lleialment la carta de la democràcia a Espanya i del seu progrés econòmic i social. Per tant, ajudar primer a fer possible la transició democràtica i, després, contribuir a l'estabilitat i la governabilitat espanyoles (dues condicions indispensables de progrés d'un país). Contribuir a la transformació econòmica i social de tot Espanya i assumir les responsabilitats que això havia de comportar en un moment de gran transcendència històrica. Això és el que havia de ser el paper de Catalunya.

Tot això, dit d'una altra manera, molt condensada, que almenys en un punt necessita ser explicitat. Entre els molts grans problemes que Espanya tenia pendents n'hi havia un d'especialment punyent: el del desequilibri territorial, el de l'insuficient desenvolupament econòmic i social d'una part important d'Espanya. Resoldre això era responsabilitat de tot l'Estat, d'una bona obra de govern i de tots els seus territoris.

I el mot d'ordre era la solidaritat. Catalunya s'hi va apuntar des del primer moment. De fet el catalanisme sempre havia sostingut que «en un país no puede haber oasis», com deia l'any 1911 en Cambó, catalanista de dretes, o 'quan es considerava que el progrés d'Andalusia depenia principalment de la reforma agrària' «la reforma agraria andaluza va a tener un coste que debemos pagar entre todos», com va dir en Carner, catalanista d'esquerres i ministre d'Hisenda de l'Azaña en la defensa del seu projecte de reforma fiscal de 1932. El pensament polític i social català de la segona meitat del segle XX ha reforçat aquesta visió de les coses. Per això, fer possible la recuperació econòmica i social de l'Espanya menys desenvolupada era un component molt important del pacte tàcit de la transició i, més enllà d'això, de la nova ordenació espanyola. Un pacte que Catalunya ha complert al peu de la lletra.

Però, què ha passat? Han passat tres coses negatives.

1.Ha reaparegut amb molta força l'atàvic sentiment anticatalà, probablement a causa de dos factors. El primer 'en ell mateix bo' ha estat l'èxit polític i econòmic de sectors i territoris espanyols tradicionalment menys dinàmics però que han creat una mentalitat suficient i agressiva en més d'un aspecte i en més d'una direcció, dintre i fora d'Espanya. El segon, el protagonisme català 'molt constructiu però també reivindicatiu', molt acusat en alguns moments dels darrers trenta anys, ha provocat una reacció negativa. I molts polítics espanyols han tornat a descobrir que és fàcil guanyar vots a Espanya fent anticatalanisme. O vendre diaris. O simplement ser aplaudit.

2. A cavall d'això el vell objectiu uniformitzador d'Espanya ha reaparegut amb tota la seva potència i aplicat sobre Catalunya. Amb una acció que avui es pot dur a terme des de diversos fronts: el de la pressió econòmica i financera, el d'una immigració molt desproporcionada, el d'una crisi dels serveis públics a causa d'aquests dos factors combinats, el d'una orientació jurídica restrictiva des del punt de vista autonòmic, etc.

3. Finalment hi ha un tercer fet, moralment molt criticable i políticament escandalós, que és la interpretació i la utilització que s'ha fet del concepte de solidaritat. Aquell principi que els anys seixanta, setanta i encara vuitanta semblava que havia de ser el ciment d'una relació generosa i en tots sentits productiva 'humanament, socialment, econòmicament i políticament productiva' ha esdevingut un joc trampós. Ja fa temps que el mot d'ordre a molts llocs d'Espanya és: «La solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos». És el mot d'ordre, dit sense vergonya, d'una gran part de la classe política espanyola. Dit amb to de directa acusació contra Catalunya. Amb mentalitat ressentida. Sense cap esforç d'objectivitat i de judici just.

Tot això --aquests tres punts-- deixa Catalunya fora de joc. Al marge. Això trenca el que semblava que era el pacte tàcit i esperançador de l'Espanya renaixent de la segona meitat del segle XX.

Un país pot anar endavant per mèrits propis, i és el cas d'Espanya durant les últimes dècades. Pot anar endavant també perquè hi ha factors exteriors que l'ajuden i és també el cas d'Espanya. I un país pot tenir perspectives positives per diversos motius de conjuntura històrica i generacional, de pes cultural, de presència en el món. També és el cas d'Espanya. Però un país també pot esguerrar les seves bones perspectives si es deixa dur per l'arrogància i la fatxenderia, per la facilitat i la no exigència, per l'afebliment de valors cívics i morals, pel to sectari i acarnissat de la seva acció pública. O pel no respecte a parts importants de la seva població. També podria ser el cas d'Espanya.

Tot plegat és un esguerro. Un esguerro no és simplement un error, no és una falla. És «fer malbé una cosa», diu el diccionari. I afegeix, «mutilar». Té un to d'error de molt mal corregir. «El sastre m'ha esguerrat el vestit», diu el diccionari o, també, «s'ha esguerrat el projecte». És això, s'ha esguerrat el projecte.

Des de fora de Catalunya poden dir que el projecte que s'ha esguerrat és el de Catalunya, no el d'Espanya. I pensar que de Catalunya l'únic que els cal és el 9% del seu PIB, i que si fan soroll no en facin massa. Però han d'anar en compte. Perquè només amb això hi ha moments que pot ser que Espanya sigui ingovernable. Només amb això perd bona part d'un dels seus motors. Només amb això Espanya perd un dels seus elements d'estabilització. I l'eufòria espanyola de fa quatre dies --i encara per alguns d'avui mateix-- no pot fer perdre de vista que Espanya és el país campió d'Europa d'atur, i ho serà més encara, i amb una molt baixa millora de la productivitat, i que hi ha un general desprestigi de les institucions, que afecta fins i tot una cosa que hauria de ser tan bàsica per als qui diuen tenir «sentit d'Estat» com el Tribunal Constitucional, i que té uns hàbits polítics de gran confrontació, d'acarnissament, i que ara mateix hi ha un govern pidolaire i desconcertat. Espanya és un gran país, i ha progressat molt. Però no li sobra res del que té. I no pot prescindir del grau de confiança que hi ha d'haver en un país per anar endavant. No pot banalitzar temes importants. Ni pot jugar amb conceptes d'alt valor ètic i polític (com el de solidaritat, per cert). No pot fer trampes.

Tot plegat, un esguerro. No una falla, o un desajust, o una mala interpretació, que es resolen amb una telefonada, o un seminari de cap de setmana, o una escena de sofà, o un discurs «zalamero» o afalagador, i menys encara amb promeses de no sé què.

Des d'aquests editorials hem dit molts cops que en allò que no ha anat bé durant els últims anys 'a Catalunya i en la situació política i moral de Catalunya a Espanya' hi havien contribuït també errors catalans. Ningú no ens podrà titllar de no veure la biga en el nostre ull. Però ara, i cada cop més, ja és hora de reclamar que a Espanya la gent més responsable faci la seva autocrítica i, sobretot, que vegi com poden canviar certes conductes polítiques, de mentalitat i ètiques.

En aquest precís moment Catalunya podrà aportar poc a un canvi. Durant anys ja s'ha arriscat molt, ja ha donat molt (no només econòmicament), ja ha anat molt al davant, ja ha assumit moltes i molt serioses responsabilitats. Ja li cansa ser la munició del cainisme espanyol. Ja li costa més creure en les promeses. I ja no li agraden els focs artificials.

Participarà en el joc, mecànicament. I pagant la factura. Potser Espanya no n'espera res més, ni li demana res més.

De moment aquesta és la situació.
«El sastre ha de fer un vestit nou»

Fins aquí l'article de fa tres anys. Molt actual. I no ho sabríem dir millor. No sabríem dir millor que «un esguerro no és simplement un error, no és una falla. És fer malbé una cosa 'diu el diccionari. Té un to d'error de molt mal corregir. “El sastre m'ha esguerrat el vestit”» es diu. I quan això passa, el vestit s'ha de refer de dalt a baix. S'ha de fer un vestit nou.

I ara a Espanya cal fer un vestit nou. Poc o molt per a tot, perquè és tot el país que està en crisi. L'economia, les institucions, la moral col·lectiva, l'atur, la marca, el clima polític... El rei ha arribat a dir que «dan ganas de llorar».

Personalment no seré tan negatiu, però és veritat que tot s'ha espatllat molt. Tot, però especialment el tema de la seva estructura. El que se n'ha dit l'Estat de les autonomies.

Que no és un motor que es pugui reparar amb quatre retocs. Que s'ha de fer nou, de dalt a baix. Posant cada peça on correspon. O, si això no es pot fer, o no es vol fer, canviant de motor.

    El periódico, març 2009.  Reeditat l'1 de Novembre 2012.

El Kremlin: La Catedral de la Repòs

Durant segles la catedral estigué lligada als aconteixaments més importants de la vida del pais. Aqui coronaven els tzars russos, escollien els caps de l'esglèsia russa, resaven junts abans de sortir a la batalla militar o en motiu de victóries de l'exèrcit rus, s'hi promulgaven actes estatals, s'hi realitzaven  ritus funeraris de metropolites i patrairques.
  A la catedral hi podem trobar en d'altres el Tron del Monómac fet el 1551 per el primer tzar rus Ivan el Terrible. Els relleus fan esment a la recepció de Vladimir Monòmac de les insígnies reals de l'emperador de Vizanci.  El sostre del pavelló per la seva forma recorda el gorro de Monómac. El tron es sustenta sobre quatre figures d'animals que simbolitzen els quatre regnes terrestres.
  El lloc per pregar de la tzarina fou portat a la catedral del temple de la Nativitat de la Verge per a la primera esposa del tzar Alexei Mikhailovitx, Maria Miloslàvskaya.
 El lloc per pregar del patriarca és un pavelló de pedra, construït al mateix temps que la catedral el 1479. Els ptriarques pregaven aquí quan ells no oficiaven les misses. Al costat del pavelló es trobava el bastó del metrpolità Pau fundador de la catedral que era entregada a cada nou metropolità o patriarca.
 Podem gaudir també dels nombrosos frescos que adornen les parets, com per exemple  el fresc del Judici Final del 1642-1643, on es representa a Edan i Eva. Les Imatge dels venerables, del segle XV-XVI, on hi surten les figures de Parfeni Lampsakiyski, Ioan Léstvitxnik i Ioan Kúshnik.
  Trobem l'Urna que fins el 1918 guardava l'icona miraculosa de la Verge de Vladimir, del 1514.
  El Relicari de plata del metropolità Felip II, fet el 1806 amb capes de bronze, però que pertany a l'època d'Ivan el Terrible quan ordenà matà el patriarca Sant Felip.  El 1652 el patriarca Nikon trasladà el relicari de Solovetski a la Catedral de la Dormició.
 El relicari del metropolita Iona, el primer metropolita escollit sense el beneplàcit de Constantinoble, de l'any 1585, per encàrrec del fill d'Ivan el Terrible, tzar Fiodor Ivanovitx.
 Relicari del metropolita Pere. El mtrepolita Pere, encara en vida es preparà un relicari a la tomba de l'altar major. El 1339 Pere fou canonitzat. Les restes foren profenades diverses vegades. L'última confecció és de l'any 1819.
  I per acabar podem gaudir de les imatges dels set Concilis Ecumènics que ocupen la part baixa de les parets de lsur i nort. La idea de les imatges és la confirmació del pas de poder de Vizanci a Moscou.

   Dins de l'exposició existent dins de la catedral podem gaudir de gran nombre d'icones com les de Sant Pere, protector de Moscou i de tota Rússia. Fou metropolita de Kiev el 1325. Convidat pel gran príncep Ivan Kalità traslladà la catedral metropolitana de Vladimir a Moscou.
   Sant Felip metropolita de Moscou (1566-1568). Fou nombrat per Ivan el Terrible i poc després executat per disputar-lo en públic.
  Per ordre del Tzar Mikhail Fiodorovitx 150 pintors d'imatges decoraren la catedral amb frescos.  En total es feren 250 composicions de trama i més de 2000 figures separades.
  L'iconostasi de ltemple fou fet el 1654 per encàrrec del patriarca Nikon. Consta de cinc files amb 69 figures.  Prop d'aquestes pintures hi podem veure l'icona del Salvador amb vestit dorat, pintada expressament per la consagració el 1479 de la catedral.

   En aquesta catedral tenien lloc importants actes i cerimonies, com la coronació que s'hi desenvolupà desdel segle XV al segle XIX. Coronava al tzar el patriarca i desprès el metropolita. El 1498 Ivan III deposità les relíquies antigues sobre el cap del seu fill Dmitri. I l'últim emperador Nicolau II el coronaren el 1896.
  També a la catedral es casaven els sobirans: Vasili III amb Elena Glínskaya, Ivan el Terrible amb Anastasia Romànova, el tzar Alexei Mikhailovitx bautizà els seus fills. Fins i tot aquí anunciaven el nom del succesor qan tenia 10 anys.
  El 1744 l'emperadriu Ekaterina II es convertí a l'ortodoxia i contru matrimoni amb el futur tzar Pere III.

   L'arquitectura del temple, sobretot la part exterior també paga la pena de veure´l i admirar-la. Axí trobem les monumentals portes principals totes elles pintades amb icones, els sants fundadors de rússia, el Concili dels apòstols, la Verge de Vladimir, a la porta principal, per on entraven els tzars, portes de boronze.
   L'arquitectura del temple és insólita per a Rússia doncs reuneix gran nombre de característiques del Renaixement italià. Destaca per la severitat i senzillesa de les formes. Cinc cúpules coronen la catedral. Pilars verticals s'enfilen i acaven en mig arcs frontals.


  

Sajalín i altres

No sé si us passa a vegades de tenir aquella necessitat de sortir, de 

deixar-ho tot enrere i recomençar una nova vida a qualsevol lloc. últimament em crida l'atenció la illa de Sajalín i les illes de Salavkí. Evidenment, gratament influenciat pels escriptors Solzenitsin i Txéjov. Uns i altres, per motius diferents ens expliquen la vida a aquestes illes llunyanes on la vida sembla que s'aturi, que no avanç o ho-faci si més no a un altre ritme, al seu ritme, al ritme del rigorós clima, com un home de neu o de gel que camina per la infinita estepa russa. Ambdues illes tenen una gran significació pels russos, no només per la seva quilomètrica llunyania sinó per la seva també llunyania mental. Anar allí és com anar a un altre món, a una naturalesa desconeguda o al mateix infern per uns altres. Amb temperatures absolutament extremes les dues zones ,tant allunyades, competeixen en extrems. El gel i la neu regnen sense estorp deixant pas a l'estiu durant dos mesos i mig. A finals d'agost la gent ja es passeja amb jerseis i els primers flocs de neus cobreixen les taulades. Ambdues zones foren colonitzades per ubicar presoners considerats perillosos, molts d'ells polítics, i a vegades també les seves famílies. Alguns monestirs foren construïts també, sobretot a Solovkí, on nombrosos monjos passaven gran part de l'any aïllats del món, volguessin o no pel mar gelat, fent impossible el contacte amb el continent.
Txéjov escriví sobre Sajalinsk l'any 1890 fent un estudi científic i etnogràfic de la illa, tres mesos d'estudi, classificació de la comunitat, els seus costums, de què vivien i com vivien, arribant a la conclusió terrible de que: "el món és meravellós, i la única cosa que no funciona en ella són els humans". Veié tortures, presos fent de servents, en una època en la qual era del tot il·legal per llei, famílies vivint sota cases de fusta mal construïdes, de fusta podrida, que s'alimentaven de naps i poca cosa més. La impressió que en tragué en només tres mesos en fou horrible. El llibre provocà indignació i rubor a la comunitat de San Petersburg i poc desprès el govern adoptà mesures per millor la seva situació, tant dels presoners, com de les famílies i dels homes lliures, la majoria funcionaris. Han passat més de cent anys i les coses han millorat molt. Prop de mig milió de persones viuen a Sajalín i ja sigui per casualitat o no, el petroli s'extreu prop de L'illa i es carrega als seus ports, les condicions han millorat i les persones poden gaudir de certa tranquil·litat. Però hi ha una cosa que no ha canviat gens, el fred continua congelant les collites i la gent continua abrigant-se d'allò més. Es poden arribar als 30 o 40 graus sota zero. No em vull ni imaginar els primers pobladors de la illa, vivint dins de cases mal construïdes a 30 sota zero menjant naps o cols tot l'any. Ara com a mínim poden utilitzar les calefaccions de ferro colat de l'època comunista, els menys afortunats, o els calenta-dors de gas els més rics.
La descripció de Solovkí, al Nord rus, al mar blanc, és també com la de Sajalink selectiva i coneguda per l'autor. Solzenitsin. Les illes foren ocupades per molt temps pels sacerdots ortodoxes on hi construïren grans monestirs, de bonics colors, adornats per la misteriosa naturalesa d'arbres i aigües transparents del mar. Els monestirs foren ampliats i enriquits amb el temps i com una maledicció, en un petit període de temps foren transformats en terribles presons des de principis de la revolució. Corria l'any 1918. Els presoners tallaven els arbres i els pocs guàrdies es menjaven les racions dels presoners. Llavors es trobà per un temps minerals i també es dedicaren a l'extracció. La majoria dels presoners eren intel·lectuals, homes de lletres i ciències. Perillosos per la revolució. Pensar sempre ha estat perillós. Una revolució que portà a una segona guerra mundial i a una repressió interna més profunda de gent durant els 30 i els 40, provocant al final uns 27 milions de morts entre la guerra y presoners. Solovkí fou abandonat a finals dels 30, ja no hi quedaven arbres i les mines no donaven per a res i ni tan sols els guàrdies que n'extreien beneficis a través dels esforços dels presoners s'hi volien estar. Durant un temps les coses tornaren a la normalitat. El mar continuà gelant-se i desgelant-se, la neu queia, s'acumulava, es fonia, les flors es glaçaven i reneixen, el mar remodelava la costa de les illes, arrodonint-les. Els monestirs-presons, encara-amb les marques de les tortures a les parets, amb ditades de sang, lliteres destrossades, roba bruta, quedaren buits, deixant que l'aire es convertits en el seu senyor silenciós, deixant escapar els crits dels presoners d'abans. Els sacerdots i alguns pobladors retornaren durant els anys 40 i mica en mica la normalitat monasterial es recuperà, es netejaren les parets de color blanc, es taparen els horrors d'abans, les icones començaren a observar de nou els feligresos i s'establiren línies de transport entre el continent i els habitants de Solovkí. Les illes començaren a rebre turistes a finals dels 90, potser abans, i L'església obrí el museu, prohibí l'entrada en algunes zones a les dones, pulcritud monacal, i començaren les lluites entre els monjos i el govern per fer-se seu el museu d'història de la illa. Ningú recorda el passat. Les esglésies es reconstrueixen de nou ràpidament gràcies a l'ajut dels devots i els monjos. Els temps canvien. Abans aquí t'executaven si cridaves en contra de la creença roja de Marx i el seu representant Stalin, ara només no et deixen entrar en alguns llocs, no et donen el bitllet. Els temps canvien però el seu clima no. El fred continua arrodonint les pedres i cobrint-les durant major part de l'any.
I la màgia d'aquestes illes no canvia, passi el temps que passi. Des de la llunyania del mar de Japó o des del llunyà Mar Blanc ens continuen cridant. Ens continuen fascinant.