diumenge, 17 d’octubre del 2010

Les aloges de Banyoles

Heus ací que a l'estany de Banyoles no hi viu només un drac, si no també fades que viuen sempre a l'aigua, conegudes com aloges o dones d'aigua. Aquestes fades viuen a les fonts i els estanys -i no només al de Banyoles - i normalment se les sol veure de nit ... tot i que veure-les pot tenir conseqüències meravelloses o horribles. I en aquesta història ho veurem:

Temps era temps quan una velleta voltava de nit per l'estany, mentre la lluna il·luminava el camí. Però se'n va desviar quan va veure una llum estranya vora l'aigua. Allà, amagades entre la verdissa i pedres, hi havia unes fades que teixien la seva roba màgica i meravellosa. La velleta, temerosa d'aquestes fades, s'intentà allunyar, però amb la desgràcia que al girar-se va trencar un branquilló.

Les aloges ho van sentir i varen sortir al seu encontre i no els va ser difícil rodejar-la. I l'amenaçaren:

- Velleta, ja que ens has vist i destorbat,
a trenc d'alba la nostra roba hauras rentat.

Un present et darem, si al sortir el sol has acabat.
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat.

I la velleta, espantada, es va posar a rentar la roba. Renta que rentaràs, al cap d'una bona estona tota l'havia rentat. I les fades, juganeres, compliren la seva paraula.

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I la velleta així ho feu. En arribar, va obrir la bossa i va veure que hi havia un munt d'or.

Al fer-se de dia, la velleta va sortir a mercat i va comprar moltes coses que necessitava. I quan,la seva millor amiga li va demanar per aquella nova fortuna, la velleta no se'n va poder estar d'explicar-ho.

La seva amiga, cobejosa, va tornar a casa corrents esperant que fos de nit. Les hores no li passaven, i mentrestant pensava que faria amb tot aquell or.

Quan el sol era amagat i ben amagat, l'amiga va sortir de casa i va començar a donar la volta a l'estany, cercant les fades que tant d'or donaven. I caminant, caminant, heus ací que les va trobar. I poc dissimuladament, va fer un gran terrabastall.

Les fades es van espantar, però al cap d'un moment es van recuperar i la van rodejar, i tal com féren amb l'altre velleta la nit anterior, li digueren:

- Velleta, ja que ens has vist i destorbat,
a trenc d'alba la nostra roba hauras rentat.

Un present et darem, si al sortir el sol has acabat.
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat.

I ella, tota contenta, es va posar a rentar la roba. Va acabar prou d'hora i les fades, contentes, li feren el mateix present, i li digueren la mateixa advertència:

- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!

I l'amiga es dirigí cap a casa. A mig camí però, la cobdicia va poder amb ella i va mirar què hi havia a la bossa. I la seva sorpresa fou ben gran quan veié que només hi havia ... sègol!. Tota enrabiada, ben enfurismada, va obrir la bossa i la va llençar ben endins el bosc.

A l'arribar a casa, però, tots els que hi havia es van quedar meravellats. La faldilla que duia era ben plena de pols d'or que brillava amb la llum del foc. Després de recollir tota la pols que va poder, la dona, comprenent el que havia fet, va còrrer un altre cop al bosc, però no va saber trobar gens d'or i, preguntant a les fades, aquestes li digueren que el vent ho havia fet volar tot.

I així fou com l'amiga va tornar a casa, igual de pobra, i sense voler saber res més de les fades de l'estany de Banyoles.

En Patufet

Hi havia una vegada un pobre camperol que estava una nit al costat de la xemeneia atiant el foc, mentre la seva dona filava, asseguda al seu costat. L' home va dir:

- Que trist és no tenir fills! Quin silenci hi ha en aquesta casa, mentre que a les altres tot és soroll i alegria!

- Sí - va respondre la dona, sospirant - encara que en fos un de sol, i encara que fos petit com un polze, em donaria per satisfeta. L' estimarem més que la nostra vida.

I va succeir que la dona va sentir-se indisposada, i al cap de set mesos va portar al món un nen que, si bé estava perfectament format en tots els seus membres, no era més llarg que el polze. I els pares van dir:

-És tal com l' havíem desitjat, i l' estimarem amb tota l' ànima.

Considerant la seva mida, li varen posar el nom de Patufet. L' alimentaven tan bé com podien, però el nen no creixia, si no que seguia tan petit com al principi. De totes maneres, la seva mirada era viva i espavilada, i ben aviat va demostrar ser tan llest com el que més, i molt capaç de sortir-se 'n amb la seva en qualsevol cosa que fes.

Un dia en que el seu pare llenyataire es disposava a anar al bosc a buscar llenya, va dir per a ell mateix, parlant a mitja veu:

- Pare! - va exclamar en Patufet - jo et portaré el carro, pots estar tranquil, a l' hora convinguda serà al bosc.

I L' home es va posar a riure, dient:

- Com t' ho faràs? No veus que ets massa petit per a fer anar les regnes?

- No importa, pare, Només cal que la mare enganxi el cavall, jo em posaré a l' orella i el conduiré fins on tu vulguis.

Quan va arribar l' hora pactada, la mare va enganxar el cavall i va posar en Patufet a la seva orella; i així anava el petit donant ordres a l' animal: . Tot va anar molt bé, com si el petit hagués estat un carreter consumat, i el carro va agafar el camí del bosc. Però vet aquí que, quan girava per un revolt,i el noiet va cridar : , justament passaven dos forasters.

- Òndia! - va exclamar un - Què és això? Allà va un carro, el carreter crida al cavall, i tot i això, no se 'l veu per enlloc!.

- Aquí hi ha algun misteri! - va confirmar l' altre- Seguim el carro i mirem on va.

Però el carro va entrar al bosc, dirigint-se en línia recta al lloc en el que el pare estava tallant llenya. Al veure 'l en Patufet va cridar:

- Pare, sóc aquí, amb el carro, baixa 'm a terra!

L' home va agafar el cavall amb la mà esquerra, mentre amb la dreta treia de l' orella del cavall el seu fillet, que es va asseure sobre un bri d' herba. En veure els dos forasters en Patufet es van quedar muts de sorpresa, fins que, al final, portant un apart a l' altre-, li va dir:

- Escolta, aquesta menudesa podria ser la nostra fortuna si l' exhibíssim de ciutat en ciutat. Comprem-lo. - I dirigint-se al llenyataire, li van dir - Ven-nos aquest homenet, ho passarà bé amb nosaltres.

- No! -va respondre el pare- és la nineta dels meus ulls, i no el donaria per tot l' or del món.

Però en Patufet, que havia sentit la proposició, va agafar-se a un plec dels pantalons del seu pare, va pujar fins la seva espatlla i li va murmurar a l' oïda:

- Pare, deixa 'm que me 'n vagi, ja tornaré.

Llavors el llenyataire el va cedir als dos homes per una bonica peça d' or.

- On vols seure? - li van preguntar els dos homes a en Patufet

- Poseu-me a l' ala del vostre barret; podré passejar-me per ella i contemplar el paisatge: ja aniré amb compte de no caure.

Van fer el que els demanava i, una vegada en Patufet es va acomiadar del seu pare, els forasters van partir amb ell i cavalcaren fins al capvespre.

Separador

Al cap d'una estona va dir:

- Deixeu-me baixar, ho necessito.

- Bah! no et moguis - li va replicar L' home en el barret del qual viatjava el petit - No m' enfadaré; també els ocells deixen anar alguna cosa de tant en tant.

- No, no - va protestar en Patufet- jo sóc un noi ben educat; baixeu-me, de pressa!

L' home es va treure el barret i el va deixar al petitó en un camp que s' estenia a la vora del camí. En Patufet va fer uns quants bots i es va amagar en una llodriguera que havia estat buscant.

- Bona nit senyors, podeu seguir sense mi! - els va cridar des del seu refugi, en to de burla. Van accedir ells al forat i hi van estar furgant amb pals, però en va; En Patufet es ficava cada vegada més endins; i com que la nit no va trigar a arribar, van haver d' emprendre de nou el seu camí enfadats i amb les bosses buides.

Separador

Quan en Patufet va estar segur que havien marxat, va sortir del seu amagatall . Per fortuna va topar amb una closca de cargol buida: i es va ficar en ella.

Poca estona després, quan estava ja apunt de dormir-se, va sentir que passaven dos homes i que un d'ells deia :

- Com ens ho farem per fer-nos amb els diners i la plata del capellà?

- Jo puc dir-t' ho - va cridar en Patufet.

- Què és això? - va preguntar , espantat, un dels lladres - He sentit parlar a algú.

Van aturar-se els dos a escoltar, i en Patufet continuà: - Porteu-me amb vosaltres i jo us ajudaré.

- On estàs?

- Busqueu pel terra, fixeu-vos d'on ve la veu - va respondre.

Al final el van descobrir els lladres i el van aixecar enlaire:

- Infeliç microbi! I tu pretens ajudar-nos?

- Mireu - respongué ell - Em ficaré entre els barrots de la reixa, en l' habitació del capellà, i us passaré tot el que vulgueu endur-vos.

- Està bé - varen respondre els lladres - veurem com et portes.

Al arribar a la casa del mossèn, en Patufet va lliscar fins l'interior de l' habitació i, ja dins, va cridar amb totes les seves forces:

- Voleu endur-vos tot el que hi ha aquí?

Els lladres, espantats, van dir

- Parla baix, no sigui que despertis a algú!

Però en Patufet, fent com si no els hagués sentit, va repetir tot cridant:

- Què voleu? Us endureu tot el que hi ha?

El va sentir la cuinera, que dormia a l' habitació del costat i, incorporant-se al llit, va posar-se a escoltar. Els lladres, espantats, havien començat a córrer. Però al cap d'un tros, van recobrar els ànims i pensant que aquell diable només volia fer-los una mala passada, van retrocedir i li van dir:

- Vinga, no juguis amb nosaltres i passa' ns alguna cosa.

Llavors en Patufet es va posar a cridar per tercera vegada amb tota la força dels seus pulmons:

- Us ho donaré tot de seguida; només heu d' estirar els braços!

La criada, que seguia escoltant, va sentir amb tota claredat les seves paraules i, saltant del llit, va precipitar-se a la porta, i els lladres, en sentir-ho, van tocar el dos més ràpid que volant.

La criada, al no veure res sospitós, va sortir a encendre una vela, i en Patufet va aprofitar la seva absència momentània per anar-se 'n al paller sense ser vist per ningú. La cuinera, després d' explorar tots els racons, va tornar-se 'n al llit convençuda de que havia estat somiant desperta.

En Patufet va trepar pels talls de farratge i va acabar per trobar un bon lloc per a dormir. Desitjava dormir fins que es fes de dia i dirigir-se a trenc d' alba a casa dels seus pares. Però encara li quedaven per passar moltes aventures.

Separador

A l' alba, la criada va saltar del llit per anar a donar el pinso al bestiar. Va entrar primer al paller i allà va agafar un feix d' herba, precisament aquella en la que el pobre Patufet estava dormint, i el seu son era tant profund, que no se 'n va adonar de res ni es va despertar fins que es va trobar ja a la boca de la vaca, que l' havia agafat juntament amb l' herba.

- Valga 'm Déu! -va exclamar- Com hauré anat a parar a aquest molí?

Però aviat va comprendre on havia anat a parar. Va haver de vigilar per no caure entre les dents i quedar fet xixina. I després va lliscar amb l' herba. fins a l'estómac.

- En aquesta habitació s'han oblidat de les finestres, va dir. Aquí el sol no entra, ni encenen una trista llum.

El lloc no li agradava gens i el pitjor era que, com que cada vegada entrava més farratge per la porta, l'espai es reduïa contínuament. Al final, tot espantat, va començar a cridar amb totes les seves forces:

- Prou farratge! prou farratge!

La criada, que estava munyint la vaca, a l' escoltar parlar sense veure a ningú i observant que era la mateixa veu que la nit anterior, va espantar-se tant que va caure del seu tamboret i se li va caure tota la llet. Va córrer cap al capellà i li va dir tota esvalotada:

- Senyor mossèn, la vaca ha parlat!

- Estàs boja? - va respondre el mossèn, però, amb tot, va baixar a l' estable a veure què passava. Amb prou feines havia arribat, en Patufet va tornar a cridar:

- Prou farratge! prou farratge!

El capellà va es va quedar atònit, pensant que algun mal esperit s' havia introduït a la vaca, i va donar l'ordre que la matessin. Així ho van fer: però de l'estómac, en el que es trobava tancat en Patufet, va ser llançat al femer. Allà va tractar d' obrir-se pas fins a l' exterior, i tot i que li va costar molt, per fi va poder arribar a l'entrada. Anava a treure el cap quan li va passar una nova desgracia, en forma de llop afamat que va empassar-se l'estómac d'una mossegada.

Separador

Però en Patufet no es va desanimar. va pensar, i des de la seva panxa, li va dir:

- Amic llop, sé d'un lloc on podràs menjar a gust.

- On està? . va preguntar el llop.

- En aquesta casa. Hauràs d' entrar per la claveguera i hi travaràs tota classe de pastissets i embotits per poder-te afartar.- I li va donar les referències de la casa dels seus pares.

El llop no s' ho va fer repetir; va deixar-se anar per la claveguera i, entrant al rebost, es va inflar fins que no va poder més. Ja fart, va voler anar-se 'n, però s' havia inflat a menjar de tal manera, que no podia sortir pel mateix camí. Amb això ja hi havia comptat en Patufet, el quan, dintre del ventre del llop, va començar a cridar i a esvalotar amb tot el vigor dels seus pulmons.

- Calla! - li deia el llop - o despertaràs la gent de la casa!.

- I què! - va respondre en Patufet - Tu bé que t' has afartat, ara em toca a mi divertir-me - i va tornar a cridar.

A la fi, el seu pare i la seva mare es van despertar i van córrer al rebost, mirant a l'interior per una reixeta. Al veure que dins hi havia un llop, van anar a buscar, l' home una destral i la dona, una falç.

- Quedat tu al darrera - va dir l' home a l' entrar a l' habitació -. Jo li clavaré una destralada i si no el mato, llavors tu li obres la panxa amb la falç.

En Patufet va sentir la veu del seu pare i va cridar:

- Pare! Pare! estic aquí! a la panxa del llop!

I va exclamar l' home tot content:

- Alabat sia Déu, ha aparegut el nostre fill! - i va manar la dona que deixés la falç per a no fer mal a en Patufet. Aixecant el braç, va clavar un cop tal al cap de la fera que aquesta va caure, morta a l' acte.

Van anar llavors a buscar un ganivet i estisores i, obrint la panxa de l' animal, van treure d' ella al seu fill.

- Ai! - va exclamar el seu pare - Quin patiment ens has fet passar!

- Si pare, he recorregut molt de món! per fi torno a respirar aire pur!

- I per on va estar?

- Ai pare! vaig estar en una llodriguera, a l'estómac d'una vaca i a la panxa d'un llop, però des d' avui em quedaré amb vosaltres.

- I no tornarem a vendre 't per tots els tresors del món - van dir els pares, acariciant i petonejant al seu estimat Patufet. Li varen donar de menjar i beure i li varen encarregar vestits nous, doncs els que ell portava s' havien fet malbé al llarg de les seves aventures.

Les Consultes Sobiranistes

*Text Extret del Periódico. 28 de febrer 2010

Les votacions sobre l’autodeterminació de Catalunya s’estenen avui a 80 municipis més
SARA GONZÁLEZ
BARCELONA

Els independentistes intentaran portar avui el sobiranisme al punt d’ebullició. Seguint l’estela d’Arenys de Munt (Maresme) i dels 166 municipis que van votar el 13 de desembre, 80 localitats han convidat els seus ciutadans a anar a les urnes per decidir si estan a favor o no de l’autodeterminació de Catalunya. És cert que aquesta segona onada té menys presència, però els promotors asseguren que serà un trampolí amb prou força per afrontar els plats forts del moviment: la votació del dia 25 d’abril, en la qual participaran grans capitals de província, com Girona i Lleida; l’episodi del 20 de juny, data de l’abordatge de l’àrea metropolitana, i la consulta a Barcelona, encara sense data, com a possible antesala de les eleccions autonòmiques.
Els promotors es van marcar un objectiu: que el debat sobre les votacions per la independència no morís en un sol dia. I una estratègia: un degoteig de dates perquè els municipis s’anessin sumant al que els impulsors consideren una sola gran consulta. Amb les jornada d’avui, organitzada per 8.000 voluntaris, la iniciativa haurà arribat a un milió de persones. «És un procés de no retorn cap a la convocatòria d’un referèndum oficial», afirma Uriel Bertran. I afegeix que la segona onada «consolidarà la maduresa» de la idea.

TERRITORIS HOSTILS / Amb 30.000 habitants, el Vendrell és aquesta vegada la localitat més gran de les que hi participen. També se n’hi han sumat altres de rellevància, com Molins de Rei, Caldes de Montbui i Palamós. Els independentistes s’arrisquen cada vegada més i celebren consultes en punts que sociològicament els són desfavorables i en els quals els ajuntaments els han girat l’esquena. En alguns, com Cornellà de Llobregat, feu socialista, ni tan sols han permès que el ple debatés una moció de suport.
Tot i les dificultats, els impulsors assenyalen el 25 d’abril com «un punt clau d’inflexió». Aquest dia, més d’un milió de persones de 200 municipis podran expressar si són partidàries o no de la independència. Grans ciutats com Girona, Lleida, Reus i Manresa donaran transcendència a la tercera onada, amb què s’haurà aconseguit arribar a la meitat dels municipis catalans.

ABANS DE LES ELECCIONS / El quart episodi de consultes, el 20 de juny, entrarà en terreny d’alt voltatge. Els independentistes assetjaran Barcelona i implicaran en el procés l’àrea metropolitana, on fomentar la participació serà una tasca faraònica, i arrencar vots del sí, una gesta. Els sobiranistes no tenen por al fracàs i veuen factible una consulta a la capital. «Seria el punt final, un fet nacional i internacional que suposaria el penúltim pas cap al referèndum oficial», afirma Bertran.
Conscients de l’enorme pressió que podria suposar portar el vot independentista a la ciutat de Barcelona poc abans de les autonòmiques, els organitzadors encara no han fixat la data, probablement perquè, al marge de la complexa organització, les eleccions al Parlament tampoc no tenen encara un dia assignat. Aquest és el seu gran as a la màniga.

El monstre de Banyoles

Explica la llegenda que fa molt i molt de temps, pels voltants del segle VIII, una bèstia immensa vivia en alguna cova, a gran profunditat, del llac de Banyoles.

Li cobria tot el cos una escata d'afilades pues d'os, que el feia invulnerable. Tenia llargues ales i arpons arquejats, i una espina dorsal eriçada de burxes se li estenia des del coll a la cua. Diuen que dels ulls li sortien espurnes com brandons flamejants i que tenia un alè tan pestilent que en bufar assecava les plantes, enverinava les fonts , empestava els camps i encomanava malalties a persones i animals. Però sobretot era molt voraç. Els caps de bestiar que s'esqueien a passar a prop del seu cau desapareixien, com per art d'encantament, dins de la seva gola.

La vila de Banyoles vivia contínuament atemorida per aquell Drac que es cruspia ovelles i senglars com qui res. Ni dins de les muralles els vilatans eren segurs. Tot i tancar-se a casa amb balda, i assegurar la porta amb caixes, cada nit apareixia una porta esbotzada i un vilatà desaparegut. Res no semblava aturar a aquella bèstia.

Un bon dia, els soldats de Carlemany, en la seva campanya victoriosa contra els sarraïns i, havent sentit de la feresa del Drac, van pensar que seria encara més heroic matar un Drac, per poder contar el seu valor a l'arribar a casa. No sense abans cobrar en or i menjar la gesta que anirien a fer als pobres vilatans de Banyoles.

Van acostar-se a l'estany i, plantats enmig del descampat que actualment rep el nom de la Draga, gosaren plantar cara al Drac. Però amb prou feines van poder treure les espases, que el Drac, indestructible, hi va passar per sobre i no en va deixar ni un. Algun va intentar fugir, i el Drac es va entretenir una mica més amb ell ... fins que se'n va cansar.

Uns comerciants francesos que van veure horroritzats l'escena, van córrer a veure a en Carlemany mateix, guerrer invencible en totes les batalles i li contaren la història, una mica adornada, per deixar en millor lloc els seus homes.

Un exèrcit del bo i millor de França, comandat pel mateix Carlemany, va dirigir-se aleshores a revenjar els seus companys. Armats, valents i decidits s'encaminaren cap a la vila de Banyoles on, altre cop, es cobraren en or i menjar la gesta que anirien a realitzar dels ja pobres banyolins.

Quan hi van arribar, plantats en cavalls, brandint les espases, varen cridar al monstre que, amb força desgana, es va presentar a la batalla ... una batalla que poc va durar. Va ser força confusa, i del seu resultat poc se'n sap. Alguns diuen que Carlemany va plantar cara. D'altres, que va suplicar per la seva vida però, el que és ben cert, és que el mateix Carlemany va fugir i el Drac, va continuar fent de les seves.

Els banyolins, horroritzats en veure l'exèrcit més poderós del món que tantes batalles havia guanyat fugint cames ajudeu-me, creieren que només un miracle els podria salvar. I un miracle és el que van anar a cercar. Algú de la vila havia sentit a parlar d'un monjo francès de Narbona, anomenat Mer, que havia vingut amb les tropes de Carlemany i que, segons sembla, podia fer miracles.

Els banyolins anaren a suplicar al monjo que els deslliurés de la fera. El monjo, després de sentir totes les súpliques accedí a alliberar a la gent del Drac.

Així fou com sortí de la vila resant, i es dirigí, sense parar de resar, fins on era el Drac. Quan el Drac el veié, no feu cap gest hostil. Al contrari, es mostrà minso com el gat més manyac que us pugueu imaginar.

Llavors el monjo es dirigí cap al centre de la vila amb el Drac seguint-lo. A l'arribar, va cridar a la gent:

- Veniu, bona gent, i mireu el vostre Drac. Heus ací la vostra bèstia maligna - i mirant la cara i les armes de la gent, prosseguí - deixeu les armes a terra, doncs aquest Drac no us farà res.

Un vilatà, quan es va recuperar de veure el Drac tant manyac, es decidí a dir : - Matem-lo ara que el tenim amansit!

- Us en guardareu bé prou! - va protestar el monjo - Aquesta bèstia és inofensiva, i només menja herbes i arrels!

- I la gent que ha desaparegut? - replicà un altre vilatà.

- A les ordres i servei de Carlemany - respongué el monjo - Aviat tornaran a casa, no patiu per ells.

- I els ramats? - cridà un altre vilatà

- Potser això ho hauríeu de preguntar als cuiners de Carlemany.

La gent es quedà mirant el Drac, sense saber ben bé que fer. Fins que un nen sortí del mig de la multitud i acaricià el Drac, que es mostrà molt afectuós. La gent, tot seguit l'imità.

Finalment el monjo s'endugué el Drac cap el lloc on era, per a que allà hi pogués reposar tranquil. I si algú s'acosta a la cova on dorm, encara avui llença bafarades pudents per espantar la gent.

I pels qui no el coneixíeu, el monstre de Banyoles té una cançó ben especial:

1. Ens ho diu la història
d’un vell poble,
que hi habitava un monstre,
fa molts anys,
diuen que treia foc per les orelles
i per la boca, pel nas
i pels queixals.

És el mon, mon,
el monstre de Banyoles
que men, men, men,
que menjava persones,
oh, i tant!
És el mon, mon,
el monstre de Banyoles,
una per dia sense
fer terrabastall.

2. Com veureu, tenia tanta gana
que s’empassava els bous de tres en tres
i els cavallers, que amb ell volien brega,
se’ls endrapava com qui no menja res.

3. I la gent de tota la contrada
un tracte, amb gràcia, amb ell varen signar,
donant-li cols, patates i albergínies
perquè aquell monstre es tornés vegetarià.

4. És famós el poble de Banyoles
i és que la vila és coneguda arreu
pel famós monstre i pel seu bonic estany
i pel Tren Pinxo, un tren ben especial.

El timbaler del Bruc

Corria el juny de l'any vuit,
tot just en sos primers dies,
quan per pobles i masies
la feina anava al descuit.

Ningú es cuidava del blat
que pels camps ja groguejava;
ningú la vinya es mirava
ni la verdura del prat.

Tothom amb rostre seriós
i amb el pit de ràbia encès,
sols parlava del francès
que avançava victoriós
de poble en poble, marcant
el seu pas amb vilipendi,
llacs de sang i fum d'incendi,
cap llei santa respectant.

De Manresa i d'Igualada,
d'Esparreguera i Sallent,
vingueren noves dient
que, cap al Bruc d'avançada,
ja sortint de Barcelona.

Schwartz, general francès,
amb tres mil homes o més,
i amb artilleria bona,
venien amb gran topell,
encar que perdent un dia,
puix la pluja els retenia
rabiosos a Martorell.

-Què ens ha dit! Llampus! Quin cas!
Es diu que el fracès s'acosta?
-Segura tens la resposta.
Anem a aturar el seu pas!
-Som pocs nosaltres ... Que ets ruc!
-Som molts, perquè som valents.

Aixequem els sometents,
i apa, minyons, cap al Bruc!

- I d'armes! No en tinc! Qui en deixa!
-Jo ja tinc una escopeta
-Jo un altre sense baqueta.
-Fes-te-la amb vara de freixe.
-Ben pensat! i municions?
Faltarà plom, si no m'erro.
tallerem barres de ferro
de les reixes i balcons.
El francès porta cuirassa
que pel plom serveix d'escut,
ja veuràs com les traspassa,
però un dau ben cantellut.

La Verge de Montserrat
mana que no ens hem d'abatre.
Al Bruc, minyons, a combatre
per la santa llibertat.


I dit i fet: tots a l'una,
mal armats, nusos de pits,
descalços, prô ben units,
al Bruc a provar fortuna
marxaren amb ardidesa,
juntant-se a mitja jornada
els sometents d'Igualada,
sallent, Monistrol, Manresa,
i d'altres pobles, que nobles
acudiren d'ira encesos
a trencar el jou dels francesos
per nostres catalans pobles.

- Quants som? - Vaig sentir que un deia.
- Comptem-nos - No sé per què!
Un altre li respongué.-
-Deixa't d'aquesta taleia.
Siguem mil o siguem cent,
el número res hi fa.
Aquí, si ets bon català
ja ho ets tot: ets un valent.


-Jo català també en sóc!-
vaig dir-me- Valor no em manca.
però no tinc arma blanca
ni molt menys arma de foc.
Vull batre'm. Com ho faré?
Armes, qui en deixa a un xaval?
Calla! ... Ja en tinc: el timbal!
Jo, del Bruc sóc timbaler;
del timbal sé tots els trams
repicar-ne amb força manya;
ells als armats acompanya
sempre el Diumenge de Rams.
Ell, docs, deu acompanyar
a tota la gent armanada
que va al Bruc encoratjada
nostra pàtria a defensar.

- Anem-hi!- Ja hi sóc!- De mi
ningú en fa cas. Tant se val!
Mes el vailet del timbal
bé prou que es farà sentir.
En un lloc de la muntanya,
que ningú em veus i a tots miro,
ben reclòs i lluny de tiro,
vaig fer tots la campanya.

El francès arribà al Bruc,
descuidat, ple de galvana,
i al ser prop de can Massana
ja es va sentir el trabuc.

Esverats, no veien pas
d'on les descargues sortien!
No els veien, però els tenien
els nostres arran de nas.

Refet de la sotragada,
el francès el pas atura,
i arreplegar-se procura
per fer una ferma avançada
enrotllant la nostra colla,
però jo en aquells moments
veig vindre nous sometents
i toco a mata-degolla.

Déu de Déu! el meu timbal
trobant ressò en conca i plana,
de la terra catalana
sembla alçament general.

El gavatx així ho pensa,
creu que cent mil homes venen....
i ni amb sa llengua s'entenen,
ni saben trobar defensa.

Quin trull! Quina sarracina!
Els nostres ... - Avant, minyons!
Morin els negres morrions
i visca la barretina!

Allò va ser una desfeta.
Foc avant! Francès enrerea!
Ens guiava amb fe sincera
nostra Verge moreneta.

Tenint ells doble defensa
en les armes per combatre,
els nostres, un contra quatre,
braç a braç, a lluitar es llença.

Res hi fa que siguin més
i que vagin ben armats,
ben lluïts i cuirassats.
Que siguin molts, no hi fa res!

Nostra causa és justa i santa,
i la sang pel cos ens bull.
Del gran exèrcit l'orgull
als catalans no ens espanta.
A la barreja, companys!
Falç al puny, que és temps de sega!
Primer morts que fer-ne entrega
de nostres lleis a uns estranys.
I tal fou nostre brió,
tal nostra força i delit
que, lluitant a braç partit,
els hi vam prendre un canó.
Sent la pèrdua del francès
tres-cents vint d'infanteria,
setanta en cavalleria,
i, per final, el que és més,
d'aquella guerra, l'afront
de que al Bruc, amb la fe vera,
fou la batalla primera
que perdé Napoleón.

Aquest és el fet cabal.
Aquest és el fet gloriós
que la Verge dels Dolors
va ajudâ'ns amb son timbal.