dilluns, 25 d’abril del 2011

Medvédev o Putin aquesta és la qüestió

Fins ara, tant Dimitri Medvédev com Vladimir Putin, mantenen oberta la possibilitat de presentar-se a les eleccions presidencials i han assegurat que es posaran d'acord sobre això. A mesura que s'acosten els comicis parlamentaris (decembre 2011) i presidencials (març 2012) el nom del candidat o candidats del Kremlin es converetix en la principal intriga del sistema centralitzat i burocràtic que Putin ha anat forjant des de 2000.
En els últims temps, les aparicions públiques dels dos membres del tàndem dirigent rus semblen respondre a signes d'una campanya electoral que es presenti més oberta, clara i lliure. Putin el candidat més conservador, i Medvédev el candidat més modern. Els comentaristes no es deixen de preguntar si les divergències són només una clara campanya orquestrada o si realment s'ha produït un desgast real i mutu entre els dos homes forts de la Federació. Les últimes entrevistes indiquen un cert cansament de l'actual president, just quan altres analistes afirmen que és al contrari, sembla que a Medvédev li ha agafat gust al poder i li agradaria seguir.
La popularitat dels dos grans ha disminuït en els últims mesos, Putin tenia una confiança del 69% i Medvédev del 62% . Segons el Fons d'Opinió Pública publicades el 17 d'abril han passat al 53% i el 46% respectivament. La corrupció fa estralls entre la opinió pública docns d'una forma clara els judicis de corrupció dels funcionaris del govern no arriban mai al tribunal fent que el Kremlin tingui cada cop menys credibilitat.

Aquí podem veure l'estructura present de la Duma russa o Parlament formada per 450 parlamentaris. De color blau el Partit Una Russia del President Vladimir Putin, de color vermell el Partit Comunista KPRF de Gennadi Zuigànov, de color groc el Partit Lliberal LDPR de Vladimir Zhirinovsky i finalment de color verd el Partit Russia Justa de Sergei Mironov.
Cal recordar que a les eleccions presidencials no s'escullen els parlamentaris. Els parlamentaris s'escullen per seperat a les eleccions a la Duma.

Coat of Arms of the Russian Federation.svg Duma de l 'Estat
2007
450 escaños
315 Russia Unida (315) 57 Partit Comunista (57) 40 Partit Lliberal (40) 38 Russia Justa (38)

dimecres, 13 d’abril del 2011

Марсианские вулканы... в Пиренеях


Группа исследователей во главе с преподавателем кафедры геологии Автономного университета Барселоны Рохелио Линаресом обнаружила на территории Пиренеев холмы так называемого известкового туфа. По мнению ученых, эти геологические образования помогут пролить свет на формирование гигантских вулканов на Марсе, имеющих сходное происхождение.

Обычно отложения известкового туфа образуются благодаря воде, насыщенной углекислой известью, нередко вблизи растений, произрастающих у водного источника. При выходе пресных подземных вод на поверхность почвы известковый туф откладывается неравномерно, в виде холмов и каскадов. На Земле такие геологические структуры возникли более 250 тысяч лет назад, благодаря карстовым источникам.

Ученые ранее уже обращали внимание на схожесть карстовых холмов с потухшими марсианскими вулканами. Так, Алексис Родригес из Института планетарных наук в Тусоне (штат Аризона) предполагает, что на Марсе некогда происходили аналогичные геологические процессы с участием воды, причем в куда более крупных масштабах, чем на Земле.

Главные марсианские вулканы расположены в районе экватора планеты, в области, называемой Фарсида. Размеры каждого из них составляют около 300 километров в диаметре и около 25 километров в высоту. Самый крупный из них — Олимп, который известен как самая высокая гора в Солнечной системе. Высота этого гиганта составляет 21,2 километра по отношению к его основанию (это вдвое больше высоты Эвереста). Гора простирается на 540 километров вширь и имеет крутые обрывы по краям высотой до 7 километров. Существует версия о том, что они образовались благодаря океану, подмывавшему когда-то более пологие в древности склоны Олимпа.

Длина вулканической кальдеры Олимпа составляет 85 километров, а ширина — 60 километров. Она достигает 3 километров в глубину благодаря шести вулканическим кратерам, перекрывающимся между собой. Соседние вулканические горы — Арсия, гора Павлин и Аскрийская гора — также имеют гигантские размеры, хоть и уступают Олимпу по всем параметрам.

Местность вокруг Олимпа покрыта сетью небольших горных хребтов, простирающейся на расстояние до 1000 километров от вершины. Издали этот ландшафт напоминает цветок с отходящими от центра огромными лепестками. Его называют Ореолом Олимпа. Ученые строят догадки по поводу его происхождения. Одни считают, что этому способствовало разрушение склонов Олимпа, другие связывают феномен с активностью ледников, третьи — с остатками древних потоков лавы, подвергшихся эрозии…



divendres, 25 de març del 2011

Yuli Gagarin: 50 anys del seu vol

"Rodejant la Terra amb la meva nau orbital, em meravello de la bellesa del nostre planeta. Pobles del món, salvaguardeu i augmenteu aquesta bellesa. No la destruïu".
El proper 12 d'abril hauran passat cinquanta anys des que aquestesparaules foren transmitides per Yuri Gagarin, el primer ésser humà que va ser a l'espai i va tenir, per tant, el privilegi de veure la Terra des de fora. Per conmemorar la data, un productor de documentals i astronauta de l'Estació Espacial Internacional (ISS) acaba d'acabar la pel·lícula que Gagarin mai va poder fer, ja que no hi ha videos del seu històric vol abord de la Vostok 1.

Durant el seu vol orbital, Gagarin va realitzar emotives descripcions del que estava veient. Paraules que es conserven gravades. Malauradament existeixen poques fotos i cap video que ens recordi la gesta.

La pel·lícula es podrà veure gratis per youtube el proper dia 12 quan es compleix el feliç aniversari.

dijous, 10 de març del 2011

Nacho Duato: Tot un genial personatge

Nacho Duato es un dels coregrafistes de dansa clàssica més celebrats. Alguns el consideren com el millor. Desprès dels problemes continus com a director del Teatre Nacional de Dansa español marxà a un dels teatres més prestigiosos del món, el Teatre Mihàilovsky de Sant Petersburg.



De les moltes controvèrcies i tencions entre el coreògraf i el govern español la última ha estat el veto total de la possible representació de les obres seves a la Companyia Nacional de Dansa. "No vull que es ballin les meves creacions en aquell teatre. Tampoc troba a faltar la Companyia desprésde més de vint anys al capdavant. Durant la visita dels reis al museu de L'Hermitage la mateixa reina va confesar que creia que l'havien tractat malament i el mateix rei es va manifestar a favor per ajudar a Duato en el tràmit del Visat rus parlant en privat amb el mateix president Medvèdev.




dimecres, 2 de març del 2011

I si la independència de Catatalunya ja fos pactada?

Què passaria si la independència de catalunya ja fos en fet, pactada?

Les meves reflexions començaren ara fa un any quan un amic meu, un estudiant de política ja graduat i posseïdor d'una important beca sobre política internacional, de forma lacònica em va assegurar que Catalunya ja estava fora d'Espanya.
A partir d'aquí vaig començar a llegir amb més atenció les notícies relacionades entre Catalunya i Espanya i he arribat també a la mateixa conclusió.
Les raons podrien ocupar decenes de pàgines, basades en la història, en fets culturals, la llengua.. tots ells suficientment raonables i segurament basats en fets contrastats i científicament provats. Però la pregunta o la resposta al meu entendre no es pot basar en el passat sinó en el present o el futur per trobar una solució a la qüestió Catalunya-Espanya.
Un exemple, a els Balcans la majoria dels partits que van sortir de les cendres de l'època comunista, per justificar la seva superioritat nacional van fer autèntiques investigacions per justificar la seva puresa natural per sobre dels altres, fins al punt d'arribar a moments claus de la història tant llunyans com el segle XII per justificar les seves polítiques presents. Això els va funcionar per inciar, per arrancar del caos i treure el cap per sobre del fang que els cobria. D'això fa nomès uns 15 anys o 20 anys com a molt, i molts ja han canviat d'estil, doncs europa avança mirant cap el futur i no cap el passat. Quin sentit té pensar com de grans i importants erem fa tres-cents anys? Ens ajuda a dormir, però no a solucionar els nostres problemes presents i menys els futurs. És necessari estudiar el passat, però no fer-ne una obseció nacional.
És per això que els últims temps s'estàn produïnt interessants fets, comentaris que em porten a creure decididament que entre Espanya i Catalunya existeix un acord no acordat d'arribar a un divorci, de posar fi a les relacions entre govern i autonomia i pujar-les a un nivell governamental, independent, internacional.
Però aquí intervenen molts factors. Com fer-ho? Aquesta és la qüestió.

Conscienciació Social: Crear un clima civil propici a favor de la independència i un clima contrari al govern central per fer el pas. Mitjans de comunicació començen a emetre programes a favor de la separació, remarcant les injustícies que a la gent li arriben més als sentiments, com la història, la cultura, la llengua, tot i que com he dit abans, amb el passat no es conseguiex el futur, seien unes propostes per arribar a una fi i només això. La ràdio, xifres, emetre programes de debat, control.lades, declaracions de personatges importants dins la consciència social catalana, músics, gent de la cultura, polítics ben valorats... Els grups de pensament nacional, tant a Catalunya com a Espanya publicarien articles explicant les injustícies d'Espanya cap a Catalunya i per la part espanyola farien el mateix, guanyant electorat uns i altres en contra de catalunya, mentre en catalunya la gent es mobilitza contra l'estat central, demanant sense saber-ho allò que volen els grups de poder. Les consultes són uns instrument més per la conscienciació social, de la llibertat com a poble a "decidir" i començar a calentar motors per la consulta final. Els organismes estatals podrien emetre resolucions clarament injustes basant-se sempre en les lleis establertes per anar impregnant les consciències. El sentit d'injustícia podria ser una de les ideas més importants en aquest procès. La resolució de l'ESTATUT en seria una de les claus, clarament injust i resolució tardana. Per part del govern central seria necessari crear l'ambient just per veure catalunya com una necessitat, un orgull nacional de desfer-se de la autonomia catalana, de la injusta posició catalana de forma democàtica i sense fe us d'armes. Entre altres coses, europa no aprovaria mai una intervenció armada dins les seves fronteres. Podria ser europa un instrument positiu? El fet de que catalunya fos un estat implicaria incorporar un estat amb marca europea i ric i de pas rebaixar el poder d'espanya dins d'europa, fent-la més soportable per l'economia europea? Cal tenir en compte també que molta gent, potser centenars de families no acceptarien el procès de separació i optarien per sortir del pais. Caldria també prendre masures en aquest sentit. Es podria donar el cas que gent preparada, necessària pel pais per la seva alta formació optès per marxar creant uns vuits laborals perillosos de solucionar als primers anys. Una solució podria ser millorar els salaris dels especialistes per evitar una fugida de cervells del pais.

Política-Partits: Es podria arribar a la situació possible de que CiU arribés a la conclusió de que la única situació possible com a regió i com a partit predominant fos la independència. No només CiU sinó també algun partit d'esquerres. La derrota de CiU podria haver fet que s'elaborès un programa per aconseguir una majoria absoluta a tota la regió i per tal d'aconsegui això es podrien fer marques blanques com SI o Reagrupament per començar el procès necessari per arribar a la separació, doncs com a partit i dins un marc europeu seria impossible avançar més del que ha avançat com a partit polític.
Per fer-ho seria necessari potser perdre les eleccions per construír un projecte fort i crear marques blanques polítiques que impulsséssin el procès, fent veure que van en contra seva, en contra dels seus interessos.
Un cop en el poder seria necessari seguir amb els partits blancs, fent la feina de crítica al govern central, sense desgast per part del partit principal, i desapareixent a mesura que el grup polític principal aconsegueix els objectius. Com a partit de govern seria necessari mostrar les dificultats per arribar acords amb el govern central, la crisis ho ha fet una mica més enrrabassat, però la demanda de més autogovern seria sistemàticament rebutjat i es demanaria més diners o una centralització major obligant el partit de govern finalment acceptar, "desolat, les demandes del poble català per la separació, tot i que ells feren tot el possible."
Políticament suposaria també un triomf del partit de govern català per anys i potser una majoria absoluta als ajuntaments més important i obligaria al partit estatal PSC a una reforma profunda, que només faria que ajudar a CiU, doncs si el PSC es passés a les línies nacionalistes justificaria la política de CiU i ERC, si en canvi es passés al centralisme, ajudaria també a aquests dos partits per justificar la separació.
La dreta espanyola i fins i tot l'esquerra espanyols podrien ajudar en aquest procés, per interessos diferents. Per governar col.locant-se com a salvadors de la pàtria espanyola o com els únics per salvar espanya del caos i les injustícies catalanes. Podria passar, clar, que alguns sectors, sobretot de la dreta, que no acceptèssin de cap manera la separació, creant conflictes disn i fora dels partits mjoritaris espanyols. Aquí podrien intervenir els interessos econòmics per ajudar en el procès. Els grans lovis podrien ajudar a convèncer els poc convençuts. Europa podria també intervenir tímidament posant els punts sobre les i si fos necessari, per control.lar el procès segons les seves necessitats. No seria fàcil però les negociacions en temes tant importants com els diners de les jubilacions i els fons destinats al rescat o ajut a altres comunitats. Sempre podria existir la possibilitat que el govern central s'hi neguès o donès menys de l'esperat.

Religió: No cal oblidar el paper de l'esglèsia catalana i no catalana dins del procés de sobirania. L'esglèsia católica representa un important paper dins la societat catalana. Una acceptació de l'esglèsia catalana per la sobirania representaria per una bona part de la societat catalana motiu de reconeixament i acceptació per la seva part i clar, per l'esglèsia catalana també representaria un augment del seu poder, debilitat dins el consell espanyol de cardenals. Suposaria un augment de la força política i social dels bisbes catalans dins i fora de Catalunya i la creació potser de més cardenals catalans, potser, dins la cúria papal. Ara mateix, un cardenal o arquebisbe català té poc pes dins l'estat espanyol. El tradicionalisme i la poca mobilitat de l'esglèsia catlòcia espanyola és prou clara, i més si es tracta de fets diferencials, nacionals.
El pes de l'esglèsia católica dins la societat catalana és clara, i una opinió a favor o en contra podria fer possible el pas o no a la sobirania de Catalunya de forma clara.

Economia: Quina necessitat podrien tenir els empresaris, les grans corporacions per acceptar la independència? Actualment l'economia ja ha sobrepassat les fronteres, les fronteres només existeixen pels ciutadants de peu, el diner córrer sense límits d'un cantó a altre. Per una part, per tant podria interessar a les grans corporacions formar un país fort, petit, de facil control, ja estable, ric, o amb la capacitat de ser ric, ja amb els estàndards europeus on ja tenen instal.lades les seus, on es premetria fer lleis flexibles i amb treballadors ja preparats, especialitzats. També podria ser una bona oportunitat per emportar-se un bon botí de diferents sectors de l'economia catalana que ara dominen altres empreses espanyoles que monopolitzen els sectors gràcies als seus acords o amistats amb el govern central. Les televisions, les ràdios, els diaris ja pertanyen a grups de comunicacions importants i per tant no tindrien un efecte gran el seu negoci, ja que ara ja ocupen tot el mercat o la majoria. Un mercat interessant podria ser el de l'energia, doncs el govern com a tal hauria de buscar d'on treure part de la seva energia, ja fos amb les energies com el petroli o a través de les energies alternatives.

Futur: Les necessitats de Catalunya estàn cobertes ara mateix? .. Què necessita Catalunya i Espanya per viure seperades? Altres parts volen seguir catalunya, és una realitat posssible, factible? o vol Catalunya la incorporació de certes regions com podrien ser la part Nord del país Valencià, la Franga o les Balears?i Espanya n'estaria disposada? Es podria prodoir una espècia de Berlin, amb dues parts però a nivell estatal?
La incorporació de Catalunya com un nou estat dins europa no suposaria un problema greu, doncs, els polítics i les entitats poderoses ja s'encarregarien de convèncer l'establishment europeu aixì com també la mateixa Espanya s'afanyaria a reconèxer el nou estat sorgit d'un referèndum democràtic. Repeteixo que l'únic que europa acceptaria és un referèndum proument consensuat per una majoria absoluta.

Conclusió: És, desprès de tot Catalunya un cas com el Quevec o Escòcia, o és un cas com Kosovo o és un cas del tot diferent als citats? Caldria analitzar els coms i els perqués per treure',n clar una idea. Realment els catalans estan disposats a sacrificar-se, potser amb la feina, les pensions perr un temps per tenir un pais? Quin preu tindria això pels ciutadans de peu i per les grans corporacions, els partits polítics?....
Després de l'eufória podria succeïr el fracàs, estariem disposats desprès de l'empatx de la independència soportar una derrota nacional? Són uns perills reals que no cal oblidar. No tothom ni dins ni fora de Catalunya volen seperar-se de l'Estat actual....

Mijaïl Gorbatxov. 80 anys

Mikhaïl Gorbatxov, el pare de la 'perestroika', celebra aquest dimarts els seus 80 anys preocupat per la situació a Rússia i l'ofensiva contra els drets i llibertats dels seus compatriotes, cada vegada més indiferents davant la seva figura.

"Últimament s'observa una ofensiva contra els drets i llibertats dels russos", va afirmar l'octogenari polític que, amb les seves reformes, va canviar el curs de la història, en una entrevista amb l'agència Interfax '.

Per l'expresident de la Unió Soviètica, això és "inadmissible", ja que "les autoritats han de vetllar pels drets dels ciutadans i pensar en com garantir la seva seguretat ".

"Lamentablement, sentim moltes paraules, però els fets són clarament insuficients", critica Gorbatxov als actuals dirigents de Rússia.

En els últims temps, l'antic líder soviètic i Premi Nobel de la Pau, que qualifica la situació al país de "preocupant", ha carregat amb una duresa poc habitual en ell contra el president Dmitri Medvédev i el seu primer ministre, Vladímir Putin, considerat el veritable home fort de Rússia.

Les declaracions de Putin sobre el fet que entre ell i Medvédev decidirien qui d'ells presentarà la seva candidatura a les eleccions presidencials de l'any que van desencadenar les ires de Gorbatxov, que va titllar a tots dos d'egoistes'.

Les crítiques de l'antic líder soviètic s'estenen també a la gestió econòmica: "Es parla molt de la modernització, però hi ha pocs fets concrets, el que també em preocupa".

Segons Gorbatxov, a Rússia podrien produir canvis positius després de les eleccions parlamentàries que se celebraran al desembre pròxim, però-adverteix-això passarà "només en el cas que siguin uns comicis nets i que tots els intents de distorsionar els seus resultats siguin castigats severament ".
Elogiat a Occident i vilipendiat pels seus compatriotes nostàlgics de la Unió Soviètica, l'antic líder soviètic només concita interès entre els seus compatriotes.

dissabte, 29 de gener del 2011

¿Què fou dels russos?

Davant l'allau de nous autors escandinaus que omplen la prestatgeria de les llibreries catalanes, la prestageria de "literatura russa contemporània" resulta tant buida com el mostrador d'una carniceria moscovita durant els últims anys de la perestroika.

Si bé els clàssics de la literatura russa es troben més vius que mai (gràcies a les noves traduccions directes), els escritors russos contemporanis amb prou feines donen senyals de vida. A què es deu aquest buit existencial d'existències a les llibreries catalanes? Boris Akunin i la seva saga detectivesca protagonitzada per Erast Fandorín (un Sherlock Holmes a la Rússia dels tzars), Ludmila Ulitskaya, o els postmodernistes Vladimir Sorokin i Viktor Pelevin són alguns dels autors russos vius que han trencat el gel i treuen el cap amb ganes de guanyar-se el nostre públic.
L'escassa immigració i la joventut dels estudis de Filologia Eslava justifiquen en part, el desinterés pels nous russos. Tot i així, la seva tímida presència queda eclipsada pel gruix de les grans novel·les russes que conqueriren Europa pel seu propi pes el segle XIX, es feren un forat en els seus prestages i allà segueixen, tant fresques com sempre.

En el últims anys obres mestres de Lev Tólstoi (es compliren cent anys de la seva mort el mes de novembre), de Fiodor Dostoyevski o de Nikolai Gogol (bicentenari l'any 2009) es reediten i trudueixen directament del rus per recuperar els matissos que es perderen pel camí de les traduccions indirectes de l'alemany, del francés...

Els grans autors russos del segle XX que buscaren les pessigolles amb la seva pluma el règim soviètic han deixat d'estar a l'abast de la mà al nostre país. Per "Lolita" (1955), de Vladimir Nabokov, no passen els anys i encara segueix sent un dels clàssics del segle XX més reeditats de tot el món. També, "Arxipèlag Gulag" d'Alexander Solzhenitsin (mort l'any 2008), la rigurosa guia sobre l'espantosa xarxa de camps de treball forçat de l'estalinisme, segueix sent una referència a Occident i també a Rússia (on s'ha incorporat al pla escolar amb una versió adaptada). L'obra mestre de Boris Pasternak, "Doctor Zhivago" (1956), recentment traduïda per primera vegada directament del rus a l'espanyol per Marta Rebón, és l'últim gran clàssic restaurat.

També cal afegir el descobriment d'obres inèdites d'autors de la primera meitat del segle XX mai abans traduïdes al rus, amb delicioses rareses com un conte de Fiodor Dostoyevski titulat "El cocodril".

El mercat editorial rus és un dels més dinàmics del món, degut a la voracitat tradicional dels seus lectors. Mijail Kurayev traduït per Jorge Ferrer, o Vasili Golovanov traduït per Ricardo San Vicente o la compilació d'articles costumbristes de la periodista Katia Metelizza recentment editada. Autors contemporanis de la dècada dels 60 que avui omplen les prestageries russes com Dimitri Bikov i Mijaill Shishkin, no acaben d'arribar a les nostres terres per que les editorials calculen molt els riscos i poques vegades s'arrisquen si una obra no ha destacat abans en altres països com va passar amb Grossman.

S'estàn fent petits passos i podem trobar l'editorial Nevsky Prospects que edita amb un format petit, atractiu aquest any publicarà la primera obra d'un autor viu: "El dilluns començarà el dissabte" (1965) dels germans Strugatski (Boris viu, mentre que Arkadi va morir l'any 1991). Aquesta obra és un clàssic de la literatura russa de ciència ficció soviètica que fou publicada ja a la Gran Bretanya el 1975.

Cal tenir esperança, doncs, de que la literatura russa seguirà sent publicada i lleguida altre cop .